LA HIPOCRESIA

Un cordial salut als lectors! De vegades hom s'autointerroga i no pot estar de pensar que aquest món nostre ens arrossega a fer-nos anar contra nosaltres mateixos. Si pensam en la paraula hipocresia establim una ràpida associació amb falsedat, en dir el contrari del que pensam, o senzillament fer veure que ens importa alguna cosa que realment ens resulta efímera o indiferent. Les relacions humanes, sobretot les professionals, malauradament en són un testimoni. Vull dir amb tal afirmació que els ambients són tensos sempre que són hipòcrites? Ni de prop fer-hi! Dintre de tot sistema hipòcrita hi trobarem sempre una referència fiable, algú amb qui compartim afinitats, amb qui podem confiar, compartir afeccioms, recursos, simpatia...que a les postres un incentiu més que ens permetrà incorporar-nos amb il.lusió i positivisme al lloc de treball. Déu los salvi de viure en un clima on la hipocresia és l'alma mater. Personalment el shock és tremend quan abandones un sistema relaxat on la gent és autèntic perquè et trasllades i enorme l'alegria d'emigrar d'una associació més coexistent que convivent, per anar a parar a una feina a on els recursos humans i l'empatia són a la pràctica cosa més que paper mullat.

La Hipocresia ja s'entrena des de pen petits a l'escola. Treballam a l'aula amb una sèrie de persones que no hem triat tenir a la vora i hem de sobreviure. És clar que sempre haurem de treure una lectura positiva de les situacions ambígües. Tal concurrència accidental comportarà la possibilitat probabil.lística de trobar aquell petit grup d'afins, que no sempre és una garantia i que implícitament treballarem una tol.lerància sòlida, car quan algú et cau tremendament malament amb el pas del temps és fins i tot presumible que no et pugui caure pitjor, i comences, amb ares de no embogir, pel llarg o indefinit temps d'estància que et resta, veure-li la cara bona. LLavors forces el conscient per no patir i ser el rar, l'ovella negra, di autentisch geist dintre de l'aula. Però el subconscient es resent d'aquella contradicció anyera i podrint, i alhora s'entrena. Amb el pas del temps ja estam preparats per escometre al món professional els predicats de la lletra no escrita de la supervivència: per ser uns hipòcrites naturalitzats, convincents i agradables. Ja ens hem insensibilitzat. No hi ha por. L'únic que no hem de fer és deixar de banda els nostres referents. Que l'efecte Estocolm de la falsedat no ens alieni fins l'extrem de fer un delete en la nostra llista de persones, poquetes però protegides com d'inxifrable valor humà. Són d'admirar els autèntics, els que redueixen els efectes perjudicials per a la salut de tan gran contradicció psicològica d'interessar-se pels que les hi resulta irrelevant. Vivim en un món de mentida constant a on la única veritat és una anàlisi detinguda de les accions positives i sentides, què abrandam a les persones que per molt diversa riquesa humana contribuieixen de fer més gran el nostre tesaure del saber.