LLIBERTAT I SOMNIS

Un plaer contactar amb vosaltres, estimats lectors.

De què estan fet els somnis? demanava Robin Williams a Cuba Gooding Jr a la pel.lícula "When dreams will come" i arriba a la conclusió que estan compostos d'una part de realisme, i de la punteta que la nostra imaginació posa per anar més enllà del que la realitat ens permet. Els somnis són una simbiosi d'èxits i de frustracions. De fòbies i de forces, de memòries que no tornaran físicament, i el reviscolament emocional autèntic i cruel que en vida no podem comprovar fefaentment, de recordatoris que pensàvem oblidats, desbloquejadors de tensió, d'energies contingudes, la possibilitat d'accedir a on mai no havíem pogut estar. De compartir moments amb els nostres personatges predil.lectes indistintament de si són ficticis. Són vida i mort, alegria i tristor. Són la nostra llibertat, però també l'esclavitut. Però fins aquí no he passat de descriure aquesta jugada que ens fa la ment quan no estam de servei.

Penso que els somnis són llibertat quan un cop els revisam de desperts deixam de banda imposicions creades o inoportunes i reunim valor per dir la nostra.

Són emocions positives quan tornen al desencantat, al desenamorat, al confós, la llum de la claretat que li torna la clau que li permet estimar com abans.

Són màgia quan ens regalen glòries privades si sabem trobar el punt intermig entre ser conscients que no són reals, però donam per bona la intensitat de la vivència.

Són productius quan ens aporten solucions a problemes pràctics.

Són transcendents quan tenim la certesa quan tenim la humiltat, malgrat sigui a portes tancades que algú ens ha donat una mà per sortir del pou.

Són perillosos, embaucadors si podem caure en la temptació de convertir-los en la nostra realitat principal, perquè ens convertirem paulatinament en un món que pensam conèixer, ens pot trair i en essència ens limita en el caminar per la vida.

Són rics quan ens motiven en veure la vida com un sistema de guanys més que de pèrdues. Si analitzam la vida com una font en què l'aigua és l'esperança de vida que ens resta, és clar que des de que naixem es va buidant un xic, i que una malaltia inesperada abans d'hora o un accident, barrinen la font i aquesta es buida de cop. Si prenem l'aigua com qualitat de vida sabrà dolça i encantadora, tan addictiva, que és factible pensar que buidem la font abans d'hora. Però quan l'aigua és l'experiència adquirida dia a dia, la font tendeix a vessar més que a buidar-se. Saber, viure, emocionar-nos, sentir, compartir són l'aigua que omple una font que creix quan valoram cosa més que el material i la pluja que canalitzam ve de la nostra relació amb la família, els amics, la feina, les estones inigualables que ningú ja no ens prendrà, i amb nosaltres en ocasions aquells grans desconeguts.

Als meus alumnes les hi dic que els somnis depenen de com entenen el seu ésser, delq ue deistgen arribar a ser, i de com s'accepten a sí mateixos, en conjunció amb les condicions socials i professsionals que aniran creant a mesura que creixin.

LA HIPOCRESIA

Un cordial salut als lectors! De vegades hom s'autointerroga i no pot estar de pensar que aquest món nostre ens arrossega a fer-nos anar contra nosaltres mateixos. Si pensam en la paraula hipocresia establim una ràpida associació amb falsedat, en dir el contrari del que pensam, o senzillament fer veure que ens importa alguna cosa que realment ens resulta efímera o indiferent. Les relacions humanes, sobretot les professionals, malauradament en són un testimoni. Vull dir amb tal afirmació que els ambients són tensos sempre que són hipòcrites? Ni de prop fer-hi! Dintre de tot sistema hipòcrita hi trobarem sempre una referència fiable, algú amb qui compartim afinitats, amb qui podem confiar, compartir afeccioms, recursos, simpatia...que a les postres un incentiu més que ens permetrà incorporar-nos amb il.lusió i positivisme al lloc de treball. Déu los salvi de viure en un clima on la hipocresia és l'alma mater. Personalment el shock és tremend quan abandones un sistema relaxat on la gent és autèntic perquè et trasllades i enorme l'alegria d'emigrar d'una associació més coexistent que convivent, per anar a parar a una feina a on els recursos humans i l'empatia són a la pràctica cosa més que paper mullat.

La Hipocresia ja s'entrena des de pen petits a l'escola. Treballam a l'aula amb una sèrie de persones que no hem triat tenir a la vora i hem de sobreviure. És clar que sempre haurem de treure una lectura positiva de les situacions ambígües. Tal concurrència accidental comportarà la possibilitat probabil.lística de trobar aquell petit grup d'afins, que no sempre és una garantia i que implícitament treballarem una tol.lerància sòlida, car quan algú et cau tremendament malament amb el pas del temps és fins i tot presumible que no et pugui caure pitjor, i comences, amb ares de no embogir, pel llarg o indefinit temps d'estància que et resta, veure-li la cara bona. LLavors forces el conscient per no patir i ser el rar, l'ovella negra, di autentisch geist dintre de l'aula. Però el subconscient es resent d'aquella contradicció anyera i podrint, i alhora s'entrena. Amb el pas del temps ja estam preparats per escometre al món professional els predicats de la lletra no escrita de la supervivència: per ser uns hipòcrites naturalitzats, convincents i agradables. Ja ens hem insensibilitzat. No hi ha por. L'únic que no hem de fer és deixar de banda els nostres referents. Que l'efecte Estocolm de la falsedat no ens alieni fins l'extrem de fer un delete en la nostra llista de persones, poquetes però protegides com d'inxifrable valor humà. Són d'admirar els autèntics, els que redueixen els efectes perjudicials per a la salut de tan gran contradicció psicològica d'interessar-se pels que les hi resulta irrelevant. Vivim en un món de mentida constant a on la única veritat és una anàlisi detinguda de les accions positives i sentides, què abrandam a les persones que per molt diversa riquesa humana contribuieixen de fer més gran el nostre tesaure del saber.