Estimats lectors. Em sap greu com a docent haver d'admetre aquesta evidència, però vivim en un món que es desmorona, envoltats d'un jovent, salvant les excepcions d'agrair, conformista que només viu avui, què cerca recompenses ràpides, què mostra una incapacitat determinant davant qualsevol tasca que suposi un esforç constant. La feblesa del sistema educatiu i l'excessiva màniga àmplia de tots aquells que contemplen la tecnologia com una solució al problema, i l'alternativa del futur immediat, cosa que suposadament ens ha d'impressionar en sentit positiu, i ens està portant a raure passius davant una revolució servil que inutilitzarà intel.lectualment el jovent de les generacions dels anys 90 en envant que veuran normal treballar poc, seran incapaços de sacrificar-se, no seran avaluats i a més hauran perdut tota perspectiva del llarg termini. Aquests seran els futurs professionals dels que dependrà la gestió d'una societat. Tecnodepenents, excessivament pragmàtics. Carents de gust per llegir i de fer projectes duradors, consumistes, pobres d'esperit crític, dominables políticament, i sociòpates més absorbits per les qüestions que satisfacin l'ego (els altres com un testimoni d'autoconfirmació, un simple instrument al servei del nostre autoconcepte megalòman) i no l'altre tal com l'hem percebut i valorat sempre com un amic. Simplificadors de les relacions socials en un vague i superficial coneixement de l'altre com a referent per aconseguir finalitats o intercanviar, i no tant per meravellar-se en relacions allà on no importi qui en surti més beneficiat. Com un ent amb personalitat pròpia que ens pot dir coses agradables però també ens pot ajudar amb l'aparent problema, que no ho és, de dissentir per servir de mirall que ens permet rectificar errors. Significa que l'altre m'aprecia, em coneix, veu més lluny que jo en un moment determinat en què les circumstàncies m'ofusquen, i em salva de la misèria, em prevé, m'acompanya. Vivim una vida d'amistat on les discussions, si l'amistat és autèntica només poden contribuir en enfortir el vincle que pesa més quants més dies, setmanes, mesos, anys podem comptar amb el suport i la nostra entrega una bonica amistat que m'atreviria a dir, ni la mort pot combatre definitivament. Vivim en una època en què l'amic i el soci són el mateix, és a dir un quasi impossible com a regla general. Podrà el jove de demà arribar a tal profundiment en l'examen de consciències, en l'ànàlisi global de la realitat? Jordi Adell, de la Universitat Jaume I, parla dels que hores d'ara tenim el coneixement format perquè provenim de la vella escola com a immigrants digitals, front els nadius digitals. Però els de la clàssica escola, no tan vella, però avui se'ns antulla lamentablenment distant, on la disciplina, la feina, les avaluacions i el valor de tot el que costava guanyar eren la major recompensa, eren aquells que sabíem que per guanyar-nos els objectius havíem d'estudiar, llegir i posar molta voluntat. Sempre amb un horitzó temporal llunyà. Tal guany no era ni és tangible com a reforç tal com s'entén avui wen sentit d'immediatesa i materialitat, però la gaudim dia a dia perquè els esforços d'un jorn ens valen avui per continuar, més lluny de l'avorrida tasca de contemplar-los com a peces estàtiques que veuen passar els nostres dies. Les energies d'ahir encara ens impulsen. Ho fan més eficientment. No perdem fàcilment el rumb malgrat ens sacsin. Són l'honor de poder contar que som conscients que vivim en un món que canvia del significat, de la necessitat d'un contingut, al sens significat. Els nostres joves viuen feliços perquè no comprenen les nostres dèries ni preocupacions. Ells viuen bé en l'etern avui. El nadiu digital executa moltes coses a la vegada, però les fa de mala gana, el més aviat possible i amb una qualitat dubtosa. El nostre pensament i organització d'acció linial potser ens permet gaudir amb suma cura del que feim. Una de ben feta...i després un altra. Posam esment intentant convertir allò en que som bons en una peça d'art. Una feina en una bona feina, un servei en un detall de recordar i un sentiment en un esdeviment inesborrable tant per a qui motiva la nostra dedicació, com a la satisfacció que ens produeix sentir-nos útils en un món que cada cop dóna pas a la informalitat i el sens forma en una virtut.
Més que immigrants digitals ens qualificaria de superadaptats. Nosaltres hem viscut la transició d'un sistema ms-2 al windows, ara al web, el weblog, i hem hagut d'absorbir a una velocitat de vertigen coneixements que fa quinze anys només cabien el la nostra imaginació. De fet som els superadaptats que contemplam les frivolitats dialògiques que desprenen les alegres boques d'un jovent ignorant, els pasmagòrics nougenis de la tècnica que veuen normal allò que als seus precursos tant ha costat de fer. Nosaltres ens hem meravellat. Ells ni es despentinen. Som els pares de la nova societat. Hem procurat a les noves generacions allò que ens hauria agradat tenir, els hem donat un somni. Ho hem fet massa prest. Sense calcular alguns prestos a canalitzar tals glòries a un màrqueting aplastant que ha creat adeptes a la línia de no voler ser menys que la'ltre en l'afer del tenir, d'estar a l'última. Els irresponsables sempre són impulsius, en aquest cas forçat per l'avarícia barrejada ambn una inconsciència i ignorància exponencials. No han fet cas del consell d'aquells que amb una vista més panoràmica i valoram pros i contres vaticinàvem. Les conseqüències globals d'un fenomen que malentén la relació social, fomenta la introspecció i la converteix en prepotència i un xut d' inseguretat i buidor revestides d'una perillosa verbigràcia i paleses en la falsa seguretat de viure insertats en un món del que es creu saber tot, del que s'esperen premis com a inèrcies a canvi de fer poc, o no res. De fet generalment no es sap res. Els currículums s'han hagut d'harmonitzar, per no dir parlant en plata, rebaixar espectacularment, haig d'expressar lacònicament com a espectador que de tant en quant lamenta haver de regalar aprovats perquè si no no promocionaria quasi ningú. Es menysprea l'experiència, es minguneja el treball, es relativitzen els sentiments. Aleshores mor el sentit de tot el que val la pena en la vida. Ha mort la motivació de l'esforç perquè els mercats impulsen l'oci com a evasió de les frustracions.
Expresso categòricament que de no enfortir-se degudament el curriculum, de tornar a l'Imperi Educatiu la importància que de servil conveniència se l'hi ha negat per entrar en el món de la inòpia generalitzada i de la manipulació indiscriminada a través de mitjans de comunicació descontrolats, que si no recobram la fórmula clàssica i evident d'ensenyament-aprenentatge com una experiència dialògica i no un simple monòleg dels docents, anam cap a un parador desconegut que no augura progrés en sentit d'evolució. Parlam avui tristement d'educació i cultura com a fenomens conscients i interessants per a minories molt comptades i d'un axioma, atinent als resultats actuals ensenyament/aprenentatge= deseducació progressiva.
Moltes gràcies.
