PANORAMA DESMOTIVADOR

És veritablement desesperant veure com està l'educació secundària en general. La majoria de l'alumnat que no reb a casa un suport manifest a casa, en tots els sentits que suposa una vigilància constant i estricta, pel que fa tant a l'aspecte de la tasca d'aprenentatge, com de l'educació i la disciplina. Com es nota quines famílies saben gestionar la disciplina, i quines ni tan sols tenen idea del que representa tenir un fill. N'hi ha que creen descendència com un costum degut, un model d'imitació generacional sense tenir en el seu haver els ciments bàsics assolits. Aquesta serietat no va vinculada a una qüestió d'edat, sinó a un ser o no ser, tenir o no tenir. Els docents començam a tocar fondo. No hi ha un manual per ser mares i pares, però un sentit comú acceptable, el bagatge experiencial dels veterans que han fet les coses bé i ens poden modelar com un paradigma idoni. Desprovists d'aquell suport institucional efectiu, més al contrari, (massa variable i manipulat políticament), i familiar, hem de patir insults, desficis, vagueria, absentisme, rendiment intel.lectual patètic, violència entre alumnat per manca d'idees i una percepció obscura i nocturna del provenir que aguaita en aquells que, segons els que simplifiquen la nostra tasca de cobrir les seves mancances educatives, vivim com a reis.

FRAU ACADÈMIC

Aquest article d’avui l’adreço als estudiants amb caràcter general. Un any més Nadal és aquí. I com no, els primers informes que reflectiran com hem arrencat el curs. És molt fàcil confiar-se, més del que puguem pensar. Però les persones hem de ser honestes i coherents amb els nostres esforços. És clar, ho entenc. No ens n’adonam i ja hi som; Desembre. Els docents solem avaluar en funció de com veïem que el nostre alumnat respon dia a dia. No ens deixam impresionar per un examen espectacular. Parlant en bon mallorquí reparam en aspectes com la conducta, tant pel que fa en la seva relació amb el grup-classe, com amb els mestres/sses i professors/es, com amb el que anomenam constàncies. Quan els resultats amb base als ítem que prenem de referència per avaluar, allà estam gustosos de estendre la nostra felicitació, i alhora estimular l’alumne/a a mantenir el nivell demostrat, com en el cas de no haver obtingut unes qual.lificacions favorables emetre amb tranquilitat i en un clima de sossec, sempre com a crítica constructiva, les valoracions retrospectives del que ha estat el seu procés, així com prospectives donant a conèixer recursos, estratègies i alternatives idònies per anar millorant en el que resta de curs. No en poques ocasions pot esdevenir una sintonia de confiança que permeti el/la docent accedir a la part introspectiva de l’alumne amb problemes si el baix rendiment és deu a motius de índole familiar o personal, característics d’una societat com és la nostra actual on la sensació que com a individus som suficient, em dol confirmar que la resistència de l’estructura familiar és exígua. Els joves en són els més afectats, car sempre pensen ésser culpables de la ruptura dels seus ascendents directes i ho acusen amb rebel.lia, depressió, alteracions i creacions compensatòries de personalitats auxiliars que les ajuden a condur la crisi, però es ressent sensiblement la maquinària intel.lectual i acadèmica. En altres ocasions es podrà donar el fracàs escolar com a reflexe d’un fracàs i una inadaptació psicosocial. Els equips d’orientació psicopedagògica i els serveis socials fan tot el que poden amb els escasos recursos humans disponibles per la gran magnitud estadística dels problemes existents. Però quan un alumne pren la determinació còmoda i vaga de fer xul.letes per soslaiar el necessari procés d’estudi comet una sèrie de faltes molt Greus a les quals no podem llevar ferro. Manca de respecte als companys que sí han estudiat. Traició de les expectatives dipositades pels docents que presumien la seva bona fe. La honestitat és el camí més digne. Podem parlar.

INTERNET I COMUNICACIÓ

Avui he vingut per posar sobre la taula un tema crític molt malentès i sobre el qual, la generalitat en pot tenir una informació equivocada, o com a mínim incompleta. Recordau el nostre lema socis? La necessitat de remarcar les coses òbvies, la filosofia dels matiços. Doncs bé la comunicació com a fenomen perfeccionat per la humanitat es troba en procés d’involució amb l’entrada en escena d’internet, quan s’ha consagrat aquest recurs com el sublimador per excel.lència. Qui dubte que si totes les mentalitats criminals del nostre món apliquessin els seus desitjos a la vida real, com ho fan en les comunitats (castres i pobles de “societats” o aldees virtuals) a les xarxes Lex Luthor seria ximple del.linqüent que roba dolços en un supermercat. Molta gent s’esbrava quan es connecta, exerceix lideratges i personalitats inversemblants quan a la vida pràctica cansa per la seva passivitat i timidesa. Molla bestieses al xat, perverteix menors o demostra estar per a sobre dels seus superiors a la realitat. Un món paral.lel però en ocasions amb conseqüències sobre la realitat, amb conseqüències socials econòmiques i jurídiques. Però anant al nostre nucli m’angoixa que es parli de comunicació quan un concepte tan magnànim incorpora en essència components tan importants com el llenguatge corporal, el context, les sensacions, la coneixença, la confiança i els simultanejaments que ens permeten processar i valorar tota la informació que l’emissor ens fa arribar. La veritat o la veritabilitat? Amb qui parlo realment? Malgrat existeixi intercanvi d’informació i sigui visible una congruència circumstancial es plantegen massa interrogants com per atorgar la categoria comunicativa a un sistema d’intercanvi de diccions o d’impressions. Ja les persones ens poden enganyar en la vida real, imaginau qui no coneixeu, ni sabeu la fiabilitat del que transmet, ni si és allà on diu que és. En la vida quotidiana tenim l’opció de triar amb qui ens relacionam. A qui donam informació rellevant, i a qui no li confiaríem ni una piruleta. Veïs l’alcanç de perill que de manera innocent suposa l’exposició d’infants, adolescents, i de no tan joves? S’ha pres Internet com un joc de rol per part de molta gent desencantada de no saber aprofitar quanta bellesa i riquesa ofereix el món real. Significa que una persona no pot utilitzar aquestes plataformes? Sí, però ho sol fer per obtenir uns beneficis molt concrets, per un temps comptat i rendibilitzat, i amb una població limitada d’usuaris que gairebé sempre, tret d’àmbits contractuals, coneix i té seguretat (?). Internet és com una màquina de generar actius del no res. Un recurs articulat amb intel.ligència pot comprometre la corporació més ben dotada. Intercanvi d’informació, més que no comunicació. No compleix tots els ítems categòrics. Racionalitzau-ne el seu us.

MÉS ENLLÀ

Aquest article l’he titulat més enllà perquè les conseqüències dels actes relevants es positivitzen més enllà en l’horitzó temporal, del que ho podrien fer els efectes de bagatel.les conductuals o d’esforços no massa costosos. Em refereixo avui al Frau pedagògic. Entenem per tal un/a docent que desenvolupa, o més be no desenvolupa res, la seva tasca educativa sense aportar, l’única preocupació de la qual és tatxar al calendari els dies que resten per cobrar. Passa a tots els àmbits laborals, però quan es tracta de la medecina o de l’educació especialment cobren especial importància. Mai no he entès i us promet que he conegut gent, què no s’ha semblat gens als meus amics i enaltits col.legues compromesos amb l’educació a uns nivells dignes d’homenatge, que pugui estar-se impassible a un aula sense fer absolutament res, o consentint disbauxa, o dit d’un altra manera: l’abandó en presència d’un aula. M’avorriria tant que necessitaria fer alguna activitat de profit. En la meva opinió és un delicte d’omissió de compliment de deure. Una falta deontològica greu. Aquesta conducta irresponsable i de greuge a la comunitat educativa exclou al passiu de tota dignitat i respecte professional. No ho dic únicament perquè està cobrant uns diners del contribuent o d’un empresari titular (col.legis privats, concertats) sinó perquè està obligat a educar, ensenyar, i a mantenir l’ordre dintre de l’aula. No complir aquest deure tan especial i marcat de la nostra feina és esdevenir innecessari si es fa per barra. Personalment us contaré que el curs passat vaig travessar un període d’esgotament físic i psicològic que em va conduir a prendre la honesta determinació d’haver de desconnectar per recuperar-me, trobar alguns sentits i reposicionar-me. No suportava els alumnes, em crispava molt quan normalment acudeixo il.lusionat i àgil a l’escola. Quina culpa en tenien dels meus problemes i del meu embotament? Em donaren quinze dies de baixa per estrés. Molt de pensar, un poc de descans, caminar per la platja, i aturar el temps. Amb la mateixa honestedat, en veure als sis dies que tot estava al seu lloc vaig dir a la doctora que no era necessari perllongar la baixa. No cercava aplaudiments, era el meu deure personal. Si algun company eludeix els seus deures pedagògics i la seva finalitat a les escoles és passar el temps i treure-li saldos al govern feïs-li la següent pregunta retòrica:Tens algun problema pel qual la realització de la teva feina és mínima? Si veritablement no té cap problema personal i la seva participació a la comunitat és estèril suggeriu-li altres camins. Comet un frau pedagògic.

FELICITAT INSANA

L’experiència d’un mestre d’educació Primària en un institut d’Educació Secundària i Batxillerat està éssent prolífica. En primer lloc i modestamnet, assenyalaria la diferència metodològica, organitzativa i pedagògica que es maneja en les distintes edats. Els canvis caracterials pel que fa a Primària no són tan marcts com el que suposen les asincròniques explosions hormonals de l’alumnat de la ESO. La disciplina es maneja d’un altra manera. Les emocions no són tan càlides, per exemple, no es celebra igual Nadal a un lloc i a l’altre per raons molt òbvies, i això pot buidar per a dintre el professional de Primària tan enriquit de viure a través dels ulls innocents de l’alumnat entusiasmat aquells Advents aïllats en consciència del consumisme i l’activisme actual. Igualment la filosofia de l’esforç. Abans al col.legi et preparaven per anar millorant en el rendiment de cara a poder respondre a l’institut, i allà seure les bases. Als instituts, Uns anaven encaminats cap a la Formacions Professionals, i d’altres amb una preorientació universitària, cap a BUP, i COU. Es tatxava erròniament els alumnes d’FP per una simple correl.lació estadística com aquelles i aquells que no servien per estudiar, quan realment la complitud d’aquells plans formatius condueix a les sempre dolces enginyeries, que no són per res sencilles, i que també es simultanejarien per molts companys amb una plaça docent per contrarrestar la incertesa variable d’una dedicació exclusiva, i tenir amb què retirar-nos. Una decissió, a part d’intel.ligent, molt productiva i enriquidora a nivell personal. Abolida la idea falsa, i al fil del que anava dient, sobre la lògica d’una progressió en la preparació acadèmica em Deceb actualment el canvi de sentit involutiu que suposa el pas del temps i l’actitud de retrocés en les actituds cap a l’esforç, la consecució de la meta personal, i la manca d’idees. Ja ho diem en mallorquí: quan més grans, més ases. Matiç: no tots els alumnes són iguals. Encara hi ha famílies que fan un seguiment exhaustiu dels seus escolars, però cada cop menys. Les ocupacions i l’economia obliguen a fer miracles, parlant sempre de rendes per càpita mitjanes. El que m’angoixa més quan divís cap el futur és la manca de recursos intel.lectuals, la manca de passió per llegir, la escassa cohesió grupal, la manca de respecte a la docència, la felicitat insana amb que se proménen les enfants de notre temps. Desorientats, buïts, joiosos d’un present que no sembla acabar mai, però que a les seves expenses els hi reserva la dura tasca d’haver d’assolir les limitacions de la pròpia inactivitat. No en són plenament culpables. El sistema té molt a haver de dir.