ESGLÉSIA DIVIDIDA

L’Església es condol profundament de què esta en crisi. Exposava la problemàtica de quin hauria de ser el posicionament polític que afermés la seva supervivència en la consciència social dels Espanyols, col.lateralment a l’estructura filosòfica i política del país. Per això no es troba. I s’equivoca quan es justifica dient que amb el nou govern no té tant d’impacte. L’època de l’associacionisme de clubs d’Esplai afiliats a les parròquies era d’un potencial immens a la dècada dels vuitanta. El positiu és que fomentaven la convivència, endemés de valors com la sezillesa i la solidaritat. Els números de participació s’han reduït, però es mantenen vius miraculosament en un món que ha canviat el terç cap el materialisme i la hipertròfia de l’oci. Per a la majoria de ciutadans a la societat de les necessitats creades, el trascendental ha deixat de ser tan inquietant quan les coses van bé. Les associacions de veïns, de consumidors i els sindicats empenyien amb solidesa, eren incisives en la defensa dels drets, i nosaltres respectables. Però avui, amb el lliure mercat i el capitalisme de ficció encunyat per Verdú, hem tornat individualistes, còmodes, cedents irresponsables passius de drets laborals i personal.líssims que costaren molt conquerir, i lluny de la capacitat reivindicativa que ens afermava amb garanties com una societat col.lectiva, versus el conglomerat humà que balla entorn a l’impropi consumisme. La fe és cosa de la que algun dia en estar farts de tot el que tenim, ens ocuparà. De no canviar les coses l’església institucional és, i anirà marcant, una tendència a cosa d’ancians, monges, frares, seminaristes que encara no han descobert el què és la bona vida, així com decebement i deslligament de tots aquells joves i infants sensibles que puguin tenir la percepció d’un esforç acaparador per comprometre al límit de l’alienació religiosa que Marx ja ens advertí. El que importa, és que tots tinguem en els moments crucials les humanitats necessàries per considerar i ajudar els nostres iguals de manera incondicional. Sempre he estat en la creença de què Jesús estima la seva Església, i és aquesta la Comunitat Humana per damunt del Vaticà, de Sa Santedat el Papà, de les relíquies, dels edificis, dels discursos desfasats dels mossens jubilables, en suma, d’un concepte que necessàriament ha de prioritzar en la ment de les persones independentment de la seva adscripció religiosa, territorial i per a sobre de condicions que fonamentin en la desigualtat social la falsa creença d’estar en un dret de creure’s millor creient que un altre. Cal una unificació conceptual i de sentit de l’Església.