RELIGIÓ REQÜESTIONADA

Últimament s’està tornant atacar la Educació Religiosa Escolar per un motiu totalment infundat, i que prové d’una imprecisió en la formulació de la llei pel que fa a l’abordament de l’alternativa, en trànsit d’entrar: Educació per a la Ciutadania. L’escola és precisament un fenomen sociocultural, i alhora un espai físic allà on hi cap tothom amb coneixements interessants que ensenyar. És més, un acord signat entre l’Estat i la Santa Seu l’any 1979, i l’observança Constitucional als Drets fonamentals a la Carta Magna aprovada, promulgada i entrada en vigor l’any 1978, reconeixen el dret actiu de les famílies a optar per que los seus fills estudïin religió catòlica als centres escolars, o l’alternativa. Quan un servidor i els seus quintos anaven a escola, qui no estudiava religió, feia ètica amb els tutors. Amb el passar del temps i l’eufòria catalanista, independentista i la consegüent dèria contra la religió, va convertir els docents més exaltats en vagues refrenats per una causa que les agermanava. Les classes d’ètica que servien en un principi per transmetre valors civils, es convertiren en temps d’estudi assistit, zona horària per avançar deures, una hora més de plàstica, i per alguns pseudoprofessionals, per manar feines els alumnes mentre llegien el diari. No les hi vagin a dir ara que s’han d’esforçar, és més còmode atacar. Un escapisme absurd a una cosa que no constitueix d’arrel un problema real. Els anticlericals recalcitrants començaren a retreure la Guerra Civil espanyola, i les bestieses escomeses durant la dictadura franquista. Vaga a la funció ètica en nom de la protesta! Des dels polítics demagogs en la recerca de vots ràpids, fins directors de cinema que han aprofitat el filó d’un moviment que clamava la llibertat davant la pífia conservadora de 2004, fins tots els que deien que amb la nova entrada el país aniria bé. Ningú no pot negar la Història, però tampoc reconèixer l’oportunisme que encén i divideix organitzacions i claustres escolars. En ocasions he parlat d’Espanya i de Comunitats Autònomes associades, com aquelles que desitgen la independència, i pel comentat em reforç en el parer que no es pot retenir ningú a la força de pertànyer a un grup socioeconòmic. Però una cosa no té res a veure amb l’altra: Per compte no existeixen catalans, valencians, bascos i galegos nacionalistes creients? Què tindrà a veure nacionalisme amb fe? El tema no és atacar la Religió, sinó crear un fons de recursos didàctics basat en els drets civils i polítics. No suposa un greuge comparatiu, i es treballa bilateralment a dues línies: confessional i no confessional. La bona ciutadania és indistinta a la creença. Molt a pesar d’alguns la religió és un fet antropològic que no es pot desvincular de la història del pensament de les civilitzacions.