TEATRE I VIDA (I)

Tinc pensat un tema: el teatre com a eina essencial per treballar les emocions, per potenciar la capacitat de transmissió de missatges i de sentiments mitjançant el llenguatge verbal, no verbal i paraverbal. Com diu una bona amiga, companya de professió, na Francesca Quirós: “En primer lloc les persones que ens dedicam a la docència som actors. En segona instancia una veritat categòrica: Millorar en la nostra capacitat d’expressió, en l’acceptació dels altres, passa per donar entrada al teatre com un recurs, un medi autèntic, idoni, a l’objecte de recimentar la relació amb la meva referència directa: l’altre, en sentit estricte i la societat en sentit ampli. Vivim en una societat malalta que sublima en el consum les frustracions i les insatisfaccions que genera un sistema polític i socioeconòmic que mai no pot haver estat enginyat per un humanista. I aquí estam nosaltres, en una Illa enmig d’un mar ple de tensió, de por, d’incapacitat comunicativa i d’isolament en la seguretat que em dona el jo i les meves coses”. I estic amb ella. La tensió laboral, l’agressivitat que generen les lletres pendents, el poc espai vital per desplegar les habilitats i destreses que ens fan singulars, tot plegat un conglomerat de circumstàncies poc propícies per crear un entorn comunicatiu dinàmic, igualitari i pacífic. Es fomenta la mentalitat de club molt pròpia dels estatunidencs quan adoptaren el proteccionisme social. I és bo crear blocs afins, sempre i quan no desconnectin del context que és el món real. Cap reivindicació front la injustícia o el sistema tindrien sentit de perdre contacte amb la realitat. Quan el club d’afins es reuneix per poder departir i posar en el seu cor la problemàtica del món actual neix la raison grund d’una autèntica companyia de teatre. La reflexió sobre la vida és la vida mateixa enriquida amb el subjectivisme del pensador tolerant, del reconstructor que necessita reunir per associació el talent d’altres inquiets per crear una revolució humanista i no esdevingui la seva inciativa com un caprici individual. “La vida és teatre”, ratifica en Gabriel Vera, gran viatjant i present en els grans moviments culturals mundials de l’últim terç del segle XX: “Seria necessari un nou Maig del 68” Diuen els Intel.lectuals que promocionen sense fatiga els valors universals. Vivim un panorama de monòlegs. Les escoltam per separat. Uns desoladors. D’altres envejables. Veure la nostra societat és realitzar un collage de tots ells en un mural que cal observar detingudament sense descans. L’actriu Catalina Solivellas confirma amb la seva experiència que: “el teatre uneix, fa gent, crea nous vincles mitjançant l’intercanvi. Persones que s’embarquen il.lusionades en un projecte comú. Reflectir un segment de la vida amb tota la capacitat d’expressió i del talent provocant en l’auditori la sensació que és necessari que la societat faci un pensament”.