UN JOVENT COMPLEX

Aquest article va dedicat en aquelles famílies que pateixen els embits d’un jovent desorientat com és el d’avui. Sobreequipat materialment i desaprofitat en valors. Significa aquest desaprofitament de valors que no se’ls hi hagin inculcat amb carácter general? Ni de prop fer-hi! Un tema és l’esforç que fan mares i pares per anar laborant un projecte educatiu idoni, i l’altra com juga la seva baça el context social de referència immediat a l’adolescència: companys d’institut, de fora de l’Institut. Paradigmes perillosos perquè ataquen els punts febles amb gran habilitat i suposen un enfrontament evident de consciència en una estructura mental, ja de per sí esvalotada pels múltiples canvis que es produeixen en ell. Controvertit escenari que constitueixen un cos i una ment puberal. Una personalitat que no s’ha acabat de definir, dirigint el primer atac contra la familia. És el paper del líder de grup, una secta, o de banda urbana qui estableix les regles i capta adeptes neutralitzant la seva opció de triar lesionant l’amor propi. Aquest paper de líder també es pot donar no tractant-se d’un líder de banda ni grup pseudoideològic com és típic. També es pot ocultar de forma delicada en extrem sota l’aparença del desdibuixat tern entre sexualitat emergent i amor (?).Es dona en jovent fort de caràcter, i inhibit que no es deixa dominar. Tots hem estat atrapats almenys temporalment condicionats, influenciats i manipulats moralment sota l’habilitat d’algú que ha sabut utilitzar la nostra culpabilitat i els nostres principis, servint-se dels instints: la zelosia hipertrofiada, la idea de crear una familia…Tant en joves com en al.lotes és típic el somni romàntic consensuat de fugir dels fermalls ( família, escola, idees imposades, estructura socioeconòmica).Sempre hi ha un gran damnificat en aquest somni imposible: l’adolescent més condret, amb més valors, el que pateéix tal desestructuració perdent de manera contingent, i amb un orgull autosentit, d’haver-se desfet del lligam familiar. La protesta. Ja no sóc un nen. “Tinc personalitat, somnis, puc treballar de qualsevol cosa. L’important és l’amor”. Personalment, ja ho dèia Nicola di Bari l’any 1970: “vagabondo, vagabondo qualque santo mi guiderá”. Aquest santo seran la família, els amics, o fins i tot, un inspirat despertar realista, producte de la maduració que li farà veure al desorientat que és hora de tornar a casa i reconciliar-se amb aquells lligams que l’allunyaren, no tant del que feia sentir-lo fermat, sinó d’aquells que se l’estimen incondicionalment. Conec dos casos de possessió. Un en curs, el tractament és del.licat. L’altre, un servidor, yesterday when i was young. Per aquest motiu puc parlar amb coneixement de causa. Els valors, la familia i els amics són un camí de retorn que es manifesta indefectiblement perquè el projecte era noble, i el pastat de primera qualitat

INDUSTRIA HUMANA?

Escola sinedie ha tornat, i amb ell l’exigència i el compromís d’un espai, que com Filosofia Social, no pot passar pel lector com una lectura superficial, sinó més bé crític, argumentat i de denúncia pública, com és el cas d’avui. Ja sabeu que cada any us faig una reflexió sobre el poder fàctic que va adquirint la premsa rosa a la nostra societat. Primer i clar: aquest fems de pseudoperiodisme tenia un sentit, per dir alguna cosa, quan entretenia les persones amb poca ocupació la vida de la jet set. El joc de l’exclusiva i el personatge famós. Per tant hi havia un respecte. La gent tenia de què parlar i sublimar-se amb la fantasia de vides que no les hi eren pròpies, però bé, tot distreu. El problema és que avui aquest fenomen, no content amb vendre revistes, ara més que mai copsa els mitjans de comunicació, perquè les audiències s’han disparat. La dimensió de l’escàndol és que no contents amb els personatges d’entitat contrastada, ara el terme famós s’ha desvirtuat. Qualsevol que sigui capaç de fer una animalada és avui dia famós. Amb capacitat d’anar contra la moral, l’ordre públic, amb actituds difamants i fins i tot amb suport incondicional dels mitjans que s’hi nodreixen a la seva costa està legitimat pel factum per atacar institucions públiques, persones i sensibilitats. És la nova industria humana. Jo diria TERRORISME MEDIÀTIC. Quan la realitat supera la ficció el mal ja no és fantasia, ni pel.lícula; quina humanitat la d’avui que no conceb l’existència sinó en negatiu? Una dualitat existencial: treballar l’ordre i gaudir del desordre. Una industria que creix a base de la bogeria del resquici més feble d’una personalitat distreta en el cansament, producte de la frustració de la realitat laboral. El poder visceral del reality show. L’últim esdeveniment que considero d’una gravetat extrema és el cas del senyor de Peñafiel. Què li hauran oferit a un personatge respectable per humiliar-se al punt de fer d’una vendetta personal contra la Casa Reial, un desacreditament que compromet la Monarquia? Les institucions han d’estar per damunt de les persones per sobreviure i garantir un sentit. A les darreries de l’any 1999 tothom tenia una por escènica a l’entrada del 2000. Les sectes més afamades aconseguiren desplomar ingenus nous rics, construir búnquers sota la terra, l’efecte 2000…Quanta bogeria! Quan em demanaven un any abans si tenia por, vaig declarar amb fredetat: “ l’holocaust que vaticino pel nou segle és un canvi d’ordre, la caiguda dels valors més importants, l’atac a les institucions, l’inici d’un caos que no veurà final fins que no hi hagi víctimes”. I així va éssent, com a gegant que avança amb passes de gat. El nou segle, si no ens hi posam i deixam que el mòrbid ens tregui de la monotonia, pot significar un merescut cataclisme causa de no apreciar l’ordre, la seguretat ni els organismes politics i socials que la intel.ligència col.lectiva va consensuar per progressar en el camí de la pau i de la justícia.

FORMACIÓ D'ADULTS

Bon dia! Avui em desvïi un xic de l’escola d’Educació Primària i els Instituts d’Educació Secundària, i pas a parlar-vos una mica del que representa per a un docent un canvi de sentit, tant personal com metodològic. En primera instància la preparació d’adults pot ser tant reglada com no reglada. En segon ordre cal considerar l’orientació específica d’aquells estudis: persones adultes que volen obtenir el graduat escolar, la ESO. Persones que es preparen per accedir a la Universitat o ja hi són i precisen un reforç concret. Treballadors d’una empresa que requereixen un coneixement particular de base per exercir la seva tasca o professió, o demandes de les empreses a organismes públics i privats de formació que ofereixen serveis acadèmics a la pròpia empresa per anar reciclant el personal. L’entrada d’Internet, les xarxes i la transformació del sistema burocràtic han suposat una eclosió radical i molt present en poc temps del savoir faire de l’empresa i dels treballadors. No podem perdre ritme. Els canvis indiquen que avui la persona ha de ser 4x4: un poc d’excel, base de dades, rapidesa i claretat en la navegació, nocions bàsiques de màrqueting i de vendes, intuició aguda, una noteta de finances, un poc de disseny web, dominar el correu electrònic com a eina d’eficiència i estratègies de comunicació en una era que rau entre lo digital i el poder clau de la Informació. Una maquinària intel.lectual jove no aprofita tot el que atresora perquè la pròpia joventut, el caràcter particular de la societat ociosa i la inexperiència la fan dispersa. Una persona adulta és un cúmul d’experiències i víctima de la dispersió igualment perquè molt de factors de tensió i de responsabilitat limiten cojunturalment el seu potencial. La negativa a voler fer un esforç, el cansament de les obligacions diàries, la manca de fe en el sistema que el compromet i li exigeix, front a valors positius com saber aprofitar el temps, la maduresa, la claretat d’expressió, l’eficiència i la força de la resolució. Amb adults no parlem de problemes de disciplina, però si en ocasions d’alguns majors de qüestionar per costum alguns aprenentatges perquè sigui una raó de salvació per tal de no reconèixer que s’han de reciclar. Els adults en general volen aprendre, saben com fer-ho, tenen les idees clares, expressen les seves preocupacions i angoixes, comparteixen i s’ajuden amb els companys, et fan veure que pots estar equivocat. Assisteixen a classe i no són disruptius. També se’ls ha de conèixer, ser subtil i de vegades clar i llampant. Es una errada tractar-los com a infants, però també ignorar que com tothom necessita ser escoltat i atès, que es proposen metes, i que l’escola és per a ells un acompanyament al desenvolupament, no tan sol professional, sinó també personal.

EL RITME

Aquest escrit va adreçat als alumnes com aprenents i a mares, pares i docents, com un esquema temàtic que estructura un tema tan important que de vegades es simplifica. La vida en sí mateixa és captació i producció de ritmes. Seguir la sintonia, desacompassar-se, o crear un propi ritme adequat. L’estrés ens sotmet a portar un ritme que accelera les nostres accions per a sobre del ritme d’assimilació mental i fisiològica. Robar hores de son al cos, fer feina compulsivament, no prendre descansos estratègics, no prendre aire i fer feed-backs, ens van desconfigurant el programa interior convertint-nos en autòmates que perden la noció de tot aconseguint l’efecte contrari: rendir poc, deixar de servir per la feina, agreujar el carácter, perdre la motivació i allunyar els bons amics. El tercer cicle d’Educació Primària és un bon marc on els alumnes ja capten a casa el ritme que es porta: sossegament, o nerviosisme. Reflexió, o pel contrari, crits, empentes i poc mètode. Tota persona té un ritme natural. Consubstancial a la nostra personalitat. Saber trobar-lo, i per part dels altres, respectar-lo i saber on rau el límit constitueixen la pedra angular per optimitzar el rendiment i lograr que les expectatives siguin equilibrades i no lesives al punt de crear pressió. Com a mestres hem de conèixer l’alumnat i adaptar el currículum en funció d’aquest ritme personal. No aprofundir en aquest nivell, no consultar els AD, AL i PT ens pot conduir a prejutjar i condicionar negativament aquell infant. Us parlaré de les variables que intervenen en la Unitat Didàctica que en l’Educació Física tracta l’expressió corporal des de la base constitutiva del ritme. El ritme és pura percepció i diàleg amb el medi ambient. La primera orientació de confirmació que l’exterognòsia o coneixement del referent extern com a pista que la pròpia conducta i autoeducació van per bon camí, són una adequació de la resposta donada al temps idoni que suggereix la prova a nivell estàndar. Parlam d’ajustament o tempo: quina relació existeix entre el rellotge intern i la proposta donada? En segon lloc l’espai i el temps, com a condicionants elementals per entendre una seqüència rítmica o punt constant que es pot donar a diferents llocs i velocitats, i d’aquí que sigui important dissociar conceptualment, ritme de velocitat. En últim lloc cal treballar la coordinació global i segmentària (òcul-pèdica-òcul manual) ja que en augmentar la velocitat s’incrementa la dificultat. La memòria és el pressupost Basic juntament amb els sentits: la primera manté el ritme, els segons regulen l’acció psicomotriu. La fatiga disminueix la capacitat de sostenir un ritme a temps prolongat si la velocitat és elevada. El ritme és hàbit i una pauta apropiada de viure saludablement és conèixer el nostre ritme natural.