TRES TEMES CRÍTICS

Avui exposaré de forma concreta tres temes que considero mereixedors d’una seriosa reflexió: comportaments ridículs front al Grip A, les apujades d’impostos com absurda mesura per pal.liar la crisi i l’impacte del comerç B de la immigració en les caixes dels nostres mercaders i la seva trascendència a la nostra economia. Som-hi! 1)La millor manera de combatre una pandèmia és una mentalitat forta. Les hipocòndries són terreny abonat per apropiar-se fácilmente d’un contagi. És essencial mantenir una dieta de qualitat on no manquin les vitamines C, D i E básicament, a més de totes les altres. Els mitjans de comunicació alarmistes creen terror, i la gent més susceptible acaba adoptant conductes del més curiós, pero no dir ridícul. Qualsevol grip pot causar la mort, ja que no tots els organismes estan preparats per resistir altes temperatures de febre. Per tant: una condició física i orgànica favorable de base esportiva, una alimentació sòlida, evitar els canvis bruscos de temperatura, descansar adequadament, hàbits correctes d’higiene i mudar-se immediatament després d’haver suat, ens blinden contra amenaces d’aquest tipus. 2) El Govern de Rodríguez Zapatero insisteix en enfonsar més el país a base de politiques oportunistes rebentant els pressupostos generals de l’estat, i no té altra idea per vèncer la crisi que proposar com a mesura correctora incrementar l’import dels impostos, com si ja no estiguessin fent maig, no vols brou, taça i mitja. És una opinió, però si empobrim interiorment el país més del que ho està, com podem pensar que escurar-lo encara més és una solució? Considero que Espanya hauria de lluitar per les inversions estrangeres i renegociar amb paisos més interessants que enlloc de dur pobresa aportéssin creixement. Com podem des d’un dels països del malnomenat primer món amb la tasa d’atur més elevada de la terra ajudar altres nacions, i surtir victoriosos de l’escomesa? 3) Ens afecta a tots. S’hauria d’accentuar el control dels mercats negres i ja no em refereixo a drogues. Més innocent, però incissiu: còpies de pel.lícules de DVD i CD de música, venda de begudes comprades a supermercat o a proveíïors premium i venda a particulars in situ sense cap tipus d’ensenya ni d’empresa als botellons. Gent que roba menjar i beure dels hotels de tot inclòs i ven els productes a les platges. Els comerços perden quota, però paguen impostos de tot tipus i alguns es veuen obligats a tancar. Quina sensibilitat mostra el govern en aquest respecte? Quina gratitut reben aquests grans aportadors a la tresoreria? Normal que un moment donat les entri la rialla quan se’ls intenta persuadir perquè votin quan arriben els comicis. Aquests detalls també s’han de cuidar. Els nostres comerciants senten que se’ls hi demana molt i se’ls hi dona poc. Particip d’aquest pensar. D’aquí el meu suport.

ENTORN SOCIOCULTURAL I LA SEVA IMPORTÀNCIA

Després de dos mesos de vacances aprofitats per tothom espero que al màxim, comença el curs 2009/2010 amb energies renovades. Una nova passa en el devenir acadèmic pels que estudien, un repte docent pels ensenyants i una criba més per mares i pares que han d’apurar el bagatge de guiar infants, tasca sobre la que alguns manuals i persones parlam, però que ofereix panorames sobre els quals només l’experiència personal n’és docta. I amb l’inici d’aquest curs, els docents treballam la part més important de la nostra feina : L’adaptació dels nivells curriculars a les capacitats dels nostres alumnes i el joc d’aquestes capacitats amb les influències externes que es prediquen de l’entorn sociocultural allà on s’ubica el centre escolar. No estaria bé parlar de classes socials, és clar que la teoria marxista es podria donar per superada, o no. Senzillament canviam el nom de classes per nivell sociocultural i sembla que la cosa canvïi, tot i que seguéix igual, però formulat més diplomáticament. Queda per clarificar la qüestió de la definitivitat entre influència en el subjecte entre herència i medi, i també serem diplomàtics deixant una via oberta a l’estudi de les circumstàncies particulars. Quan un equip docent redacta un Projecte Educaciu de Centre i realitza un estudi de l’entorn sociocultural es basa en una simbiosi dels microsistema i mesosistema de la teoria ecològica d’Albert Bandura, allà on la persona anava rebent influxes de forma progressiva dels entorns allà on s’anava socialitzant a mesura que madurava. Després cal tenir en compte que determinats individus d’una comunitat tenen carisma i poder legítim per exercir també una influència recíproca per modificar l’entorn, és a dir: amb capacitat transformacional del propi entorn. Unidireccionalitat i bidireccionalitat, operativitat activa i passiva. Sectors de treball, nivell d’estudis de les famílies, trajectòria cultural a la comunitat. L’estudi significatiu per mostres representatives dels diferents grups que integren la comunitat i la seva descripció componen l’estudi de l’entorn sociocultural. Pista que constatam amb els indicis que ens donen les assistències de visites de famílies i el nivell de preocupació per l’alumnat, així com el concepte que tenen de l’escola, i de si cooperen activament tant amb els professorat com amb els infants a casa en la resolució de problemes i en el seu seguiment acadèmic. L’entorn sociocultural és tan important com reconèixer que si aquest està implicat en el fenómen educatiu, molts de casos crítics tenen una resolució feliç pequè reben les ajudes i recursos adequats.

INSTITUCIONS I PRODUCCIÓ CULTURAL A LES ILLES BALEARS

Avui tenc intenció de parlar-vos d’un recurs de riquesa nacional que s’ha subestimat força: la producció cultural com a mode de vida que podria ser més generalitzat i menys exclusivista si es sortís de l’estereotip del perfil de l’artista que la societat té arrelat. Un artista és una persona que pensa de forma singular. De vegades pot ser paradigmàtic en els models que ofereix, i utòpic en le visions que per la resolució dels problemes superestructurals propasa. L’art i la cultura en conjunt no són per res unívocs. Vet aquí el seu potencial creatiu i transformador de les conciencies.
La creació cultural té una sèrie de destinataris: El jovent: com les generacions que suren i necessiten orientacions filosòfiques per crear-se un sistema d’actuació i una filosofia personal amb valors. La societat: a la que es tracta com un malalt al que se li recomanen teràpies curatives de diversa índole, moltes d’elles ben fonamentades humanament i fins i tot ben organitzades en la seva lògica interna. Moments de la vida de la persona: a través de símbols que toquen el més sensible de la persona en cada edat crítica de la seva vida. Crítica a l’animisme atribuït a les coses: per insistir en la idea que la felicitat que parteix del consumisme és efímera i buida. L’esperit emprenedor: a través de les manifestacions culturals i artístiques es tracta de despertar en el receptor la seva facció creativa.
La producció cultural planteja visions concretes i àmplies de la realitat mitjançant estils literaris, gràfics, escenificats i mixtos.
Tota producció cultural parteix d’un esperit inconformista i inquiet Un dels fets que inpedeixen el desenvolupament de propostes de desenvolupament és el xoc amb el que contravé els predicats del capital. L’altra és que si l’artista no és VIP ni tan sols se’l considera donant lloc a una situació molt habitual: la castració institucional. Un altre mode és que si el pensador no protegeix bé l’autoria de la seva aportació algun vaina pot adjudicar-se el punt. Es sobreestima el valor dels títols oficials i es desprestigia el més madur dels aprenentatges: la iniciativa autodidacta.
Per tot plegat diria que la producció cultural que tan desperta és a les grans ciutat, paradoxalment a les Illes Balears sembla una moneda de canvi entre persones, un capital, pel marketing i la convicció que es crea en torn a l’artista, més per interessos que pel propi contingut, el qual és trist i ens dóna una visió d’una cultura subdesenvolupada i no tant en crisi. L’artista renomat ha hagut de triomfar fora per tornar amb galons. I sempre s’ha venerat el que ve de fora subestimant el propi. Mai no hi ha hagut un esplendor a les nostres Illes com per poder parlar de crisi. ´I no és estrany. Fomentar la producció cultural en els ciutadans inquiets i crear un mode de vida és crear riquesa en les diferents manifestacions que existiexen. Fer futur i generar des de dintre recursos de fortalesa, així com arguments presents i futurs de projecció social, d’ensenya nacional.

LA IMPORTÀNCIA DE LES REFERÈNCIES

Estimats filòsofs! Avui m’agradaria parlar-vos del que significa apropar-se a la segona o mitjana edat. Quan vaig començar a tenir el privil.legi de comunicar-me amb vosaltres tenia vint i sis anys. Han passat nou primaveres i la meva percepció, la manera de veure la vida ha canviat ostensiblement. Abans era molt fort físicament i no veia metes, i mentalment la il.lusió marcava la direcció a seguir.
La primera prioritat sempre va ser treure el millor a cada etapa, reconvertint i fent una sàvia i eficient conjunció entre cos i ment segons evolucionen unes capacitats i d’altres van perdent consistència. Aprendre i acceptar que la maduració és un procés marcat per la por i l’indefinit, i lluitar de forma decidida i voluntària per crear circumstàncies, hàbits i referències per sobrecompensar aquests temors. En moltes ocasions La gent mor quan es cansa de viure, o no té motius, fins i tot no éssent-ne conscient. Una de les coses que ens enfebleix és el desgastament professional, no pel que sigui la vocació, sinó per l’ambient de feina, les possibilitats de desenvolupament personal. Pots sentir-te feble, agredit, anar-te enfonsant poc a poc perquè cada dia és igual, de vegades tremendament calcats i sembla que res no canviarà, i el pitjor, sol no canvia si no fem res. Un altre punt crític és la pèrdua progressiva de éssers estimats que majors o per malaltia ens diesen per veure’ns més envant. L’aquí i l’ara ens fan dificultosa aquesta acceptació. Un servidor ja us va contar fa anys que vaig parlar amb la mort de tu a tu i fou precisament la condició física la que em salvà de partir abans del desitjat. L’apenentatge va ser clar. Tempus fugit per una banda, i per altre costat la necessitat de saber fermar els moments presents en curt amb la màxima consciència, força, amor i memòria possibles. Perquè siguin motors de reciclatge de la motivació constants. Si som fidels a la promoció de moments la vida sempre serà un plaer, un estímul per la continuitat. Saber fer-nos acompanyar, sanes afeccions, pautes de salut i descans adequades i una bona dieta que a partir dels 35 comença a ser prioritària per evitar un envelliment accelerat per la impronta dels oxidants. Fer això amb garanties implica una cura personal acorde amb l’edat que tenim. Jo he passat el pitjor any de ma vida. Vaig engreixar 30 qg i passar de ser un atleta a la trista figura d’un cos descompost i un carácter desconegut ple de preocupacions, angoixes i fòbies. Els metges volien donar-me dormideres i no prendre-les per no anar empardalat tot lo dia va tenir com a preu rebentar la bàscula. I sabeu què m’ha salvat? Posar-me noves metes, hipnosi autoionduïda per repescar mentalment les energies i forces que el nostre cos pot guardar del passat, recuperar el gust per la lectura de clàssics i la generació perduda. Estimar més que mai la família, obrir plànol. Valorar i admirar la natura. Reajustar la dieta, retornar a l’esport i pensar en com millorar les marques modificant la programació. Perquè sempre hi ha marques per conquerir i la ment, amics meus, és una eina potentíssima perquè gràcies a la curiositat que es predica d’una acceptació que no resignació, m’han donat una segona oportunitat. És el moment de conquerir noves metes i de canviar el camí per aconseguir els objectius de sempre.

DECÀL.LEG DE COM FORMAR DEL.LINQÜENTS

Avui podem parlar sobre un tema de màxima actualitat: es tracta d’un llibre que no fa molt va publicar el Magistrat del tribunal tutelar de menors de Granada, Don Emilio Calatayud. A la vista de les circumstàncies peculiars de molts menors que de manera paradoxal s’han format en entorns favorables i s’han convertit en consumats del.linqüents i dèspotes. “Decálogo para formar a un delincuente”, editat per la firma Dauro, és el títol del tractat que comentarem. Nomenaré els punts per l’ordre que l’autor ha establert, i faré un breu comentari sobre el decàl.leg.

1- Donau-li a l’infant tot el que necessita i més. Serà indefectiblement un desagraït.

2- No es preocupi per la seva educació ètica i espiritual. Serà una persona carent del sempre necessari sentit de comptar amb els altres, de regir-se per uns patrons de convivència i de compartir les coses. Carent d’un esperit crític.

3- Li riguin totes les gràcies. S’autoenaltirà, es creurà el rei de la festa i pensarà que la resta de la societat està obligada a entendre les seves rareses i a riure-li les ninades que escometi.

4- No el renyi ni li retregui res. Podria sentir-se culpable i això suposar-li un trauma.

5- Li facin totes les feines i lliuri’l de totes les responsabilitats. Es convertirà en un tirà, un explotador i una persona incapaç de comprendre que l’ordre passa per una sèrie de rutines que Tothom està obligat a conèixer i a dur a terme per ser madur.

6- No seleccioni el que llegeix. La informació que li arribi ha de ser filtrada i escollida perquè si reb allaus d’informació fems es converteix en un difusor d’idees equívoques, incompletes i dispars.

7- Discuteixin obertament davant d’ell. S’acostumarà a veure que tot s’arregla a crits i cops. Mala política perquè se li crea angoixa i es frena el seu desenvolupament cognitiu aturullant-lo.

8- Donin-li tots els diners que necessiti i més. Serà un despilfarrador, un mal administrador, no sabrà establir prioritats i s’hauran obligat “d’amollar la mosca” cada vegada que demani pressupost.

9- Satisfacin tots els seus desitjos i capricis. No han demanat néixer i se’ls ha de consentir tot. Ja saben que no, que s’ha de ser consistent en les sancions i en mantenir-les.

10- Justifiqui qualsevol actitud i posi’s incondicionalment de la seva part. Mai no tindrà la culpa de res i els pares són els primers responsables de blindar-lo contra la necessitat de reconèixer un error, una mesura d’una autoritat formal. Després quan sigui un del.linqüent, diguin que no han pogut fer res per evitar-ho. Per aquest motiu rebre un infant en aquest món implica molt més que una il.lusió efímera i s’ha d’estar preparat. Més en temps de crisi. Si els pares no són madurs que podrem esperar dels fills?

TECNOEINES

Bon dia estimats sinediòlegs! Amb els tres anys i un quart que portam de relació ja hem tingut oportunitat de parlar de diferents eines tecnològiques que en cada moment marcaven la pauta. Primer va ser Internet com a interessant recurs de consulta. Després sorgí la possibilitat que la Conselleria va habilitar espais a la xarxa mitjançant el seu servidor dominis afiliats perquè les escoles puguessin afiliar les seves pàgines web. La web institucional podia ser visitada per tota la comunitat educativa de manera que a més d’una opció d’emissió de tot el relacionat amb les escoles els seus projectes i activitats culturals, es convertia en una possibilitat versátil de comunicació, és a dir: bil.lateral, en temps real i actualitzable. L’adreça d’email era la opció d’intercanvi i de suggeriment, a més d’un fenómeno extraordinari: des d’aquell moment alumnes, famílies i empreses podien aportar materials i estar al dia de tot.
Ara, ja immersos en ple any 2009, ja parlam de blogs. Un weblog és una mena de quadern de bitàcora al qual es van anunciant amb una notable periodicitat, notícies, esdeveniments, pensaments, iniciatives…El weblog no ha rellevat a la web a una segona plana a nivell de jerarquia. Sí de funcionalitat. Aviem! La web sempre és el pilar de sostén de qualsevol organització, la .com, .es. info, org…i el Weblog és com un periòdic però pensat com a eina de marketing diària amb possibilitat d’incloure-hi àlbums de fotos, connexió amb fòrums de debat i pàgines recomanades. Els blogs son temàtics. Periodistes, escriptors, treballadors free-lance, professionals mediàtics en general les fan servir per expressar-se diariament. El blog disposa a més d’ un magatzem ordenat per temes i dates dels diferents blogs diaris que l’autor ha publicat. I alhora existeix una relació recíproca, quan hi ha duplicitat entre pàgina web de l’ensenya i blog, i el departament o persona encarregada d’actualitzar-lo té temps i bones idees es pot aconseguir un positiu efecte de cridada i d’emissió.
Les pautes adequades per fer un bon blog són crear la sensació de continuitat, utilitzar una estructura del discurs clarament seqüenciada per prioritats, marcar les idees principals via colors, posició, cursives, negretes. Cercar un equilibri entre text i imatge. Com la millor revista que mai no hagués imaginat, amb colors vius i temes actual.líssims. Convocant iniciatives. Involucrant la Comunitat. Vostè és l’autor.

TEATRE, MÀGIA I VIDA

Era un matí plujós. Dijous, si mal no record. Mes de Maig. Tenia tots els ormetjos aparellats per agafar el ferry Marsella-Port de Sóller. El número estava preparat. Els tramollistes de confiança no m'havien fallat. Quan es treballa amb un bon equip no es pot esperar menys. Forta maror amenaçava un creuer mogut, per tant no podria degustar les excel.lents pastes dolces del forn de Monsieur Bourguignon. El saïm és el major responsable de nàusees i altres despropòsits quan et fas a la mar. Així que vaig optar per emportar-me l'obra Faust, versió de Goéthe i abstreure'm del temps gaudint d'una excel.lent obra. Però la meva ment es va desviar en la tasca de filosofar. Ja havia fet alguna incursió teatral. La vida és un teatre continu. Dobles identitats, mitges veritats. Tot contingències. Mentides? Tot depèn. Es cerquen respostes a la vida des de la vida enlloc de reflexionar des de les seves limitacions. Per aquest motiu un màgic centra la seva feina en tot el que escapa a la lògica del que s'ofereix cada dia i crea una realitat alternativa el més naturalitzada possible. Mimetitzam el fenomen de l'efecte a les àrees cerebrals que interpreten la realitat i la dualitat que es crea és el que fa pensar que l'impossible és possible. Un dels números que tenc preparat per celebrar a la fira del poble de Sóller és el teatre negre. Sobre un fons negre i un llum reflectant de neó lil.la que hi projecta, motius i dibuixos de colors taronja, blanc, verd fluix i groc cridaner el màgic diu: "preparau-vos per veure el món d'un altra manera, perquè la percepcíó del color canvïi, per aparèixer i desaparèixer. Perquè la vergonya desapareixi i els tímids parlin, ballin i cantin. Vet aquí que la foscor, normalment associada a les intencions velades, al misteri, passa a ser una llum diferent a la sortida dels complexes que limiten el subjecte". Després tenia preparat un truc de màgia amb 21 cartes. Es col.loquen visibles. Un voluntari del públic, no importa estigui conxavat, tria una de les cartes, però no ens dirà quina és. Després de tres vegades de desplegar-les tres vegades i de localitzar-les el voluntari, fem un tercer desplegament amb les cartes al dors i nosaltres endevinarem quina és. Els resultats són fenomenals i el pasme col.lectiu de la infantada fa del truc una experiència difícil d'oblidar. Després, els al.lots es poden pintar amb ceres reflectants i ballar una coreografia. El número que més m'agrada és la representació de les estacions. Una bona batucada amb música oriental causen un efecte fenomenal. Meditarem sobre el destí del món tal qual el tractam, de l'amor per a sobre de l'odi quan la fosca confon els sentiments negatius. La clau de relació entre el públic i les seves il.lusions és la tècnica per fer que els trucs i els efectes creats convergeixin en la conclusió momentània que el que s'ha vist és possible. Sóller és un poble màgic. Al peu de les muntanyes contempla oberta la infinitud de la mar i agermana les seves gents. Un truc fenomenal seria que després de la fosca desaparegués la rivalitat entre Vila, Port i Fornalutx. Per a sobre de les disquisicions polítiques i els interessos creats hi ha una veritat superior. Som fills de la mateixa naturalesa. Tot lo demés són coverbos. és el truc que més m'agradaria que es complís, especialment en temps de fires. és el que tractaré de transmetre a través de les representacions. La foscor només és un altre color, una manera alternativa de veure la realitat...bona si deixa traslluir el que a la llum de l'astre rei no podem veure. Abracadabra!

ANÀLISI CINEMATOGRÀFICA (I)

Aquest article està dedicat a l'abordament del tema del cinema. És útil tant a l'escola com a casa amb la família. Mares i pares poden guiar el seus fllls, els nostres alumnes, en la tasca d'aprendre a fer una extracció de valors d'un film, ja sigui una pel.lícula o un documental. Avui ens centrarem en l'anàlisi de pel.lícula cinematogràfica. La tasca es centra en dos nivells:

1) valors i missatges que la pel.lícula transmet.

2) recursos i efectes per generar intencions, tècnica narrativa,

i 3) Com es va fer la pel.lícula. Aquest punt el tractarem el proper article.

1- Valors i missatges. Tota pel.lícula per mal feta que estigui sempre tindrà per objectiu transmetre una idea. La qualitat la posaran la qualitat interpretativa dels actors, les habilitats del director, el pressupost, ah! que no passi el de sempre últimament, és a dir, que els productors no es conformen amb finançar la pel.lícula i modifiquen el guió a plaer mitjantçant xantatge quan el film és a la meïtat del seu desenvolupament. Per aquest motiu el cinema als EEUU està declivant. La qüestió. En el mode de vida dels protagonistes, del seu entorn i de les circumstàncies que guien la trama la intenció del guionista és comunicar almenys una idea. Generalment: amor, corrupció, el món no va bé i moltes vegades, pautes del que considera l'autor seria un model adequat de funcionament de les economies i de les societats. És difícil trobar pel.lícules sense valors. Fins i tot Chuck Norris amb els cicles de Walker Texas Ranger s'ha humanitzat. Lleialtat, patriotisme, dil.lema entre deure i desig. Són els eixos bàsics en conjunt que centren el conjunt de l'obra. Rara vegada una pel.lícula només fa referència a un únic missatge o valor. Per aquest motiu tenim missatges o valors medials i valors finals que són l'autèntic eix.

2- Recursos i efectes: quina tècnica narrativa es fa servir? Les bones pel.lícules no segueixen una seqüència de temps linial. Mesclen, van envant enrere i al mig. Comencen pel final, rebobinen al prinicipi, enllacen amb el començament que ens han introduït, i conclouen. Una de les pel.lícules que s'han de veure almenys dues vegades per entendre-la és "The prestige, el truc final" dels germans Nolan. Fa una mescla tal de temps i la pel.lícula crea tant de misteri que, organitzar-la mentalment fa que no sàpiga greu tornar-la a veure. El resultat, un cop entesa és encara millor. Avui s'etil.la a la meca del cine comprar guions d'escriptors europeus. Menys viciats, més complexes en estructura ja que alternen trames. Història i subhistòries que integren el producte a gran nivell. S' arrodoneixen els personatges en la plana psicològica i no els vicien de patriotisme ianqui tan avorrible, ja en aquestes alçades, i amb tot el que ha succeït els últims vuit anys. Quan més explícita una pel.lícula és en els seus efectes més vol resaltar que l'acció, la catarsi. Les emocions fortes són el seu fi. Quan més curts siguin els plànols, més tranquil.la la música i més melosa la veu, més sentimental, intimista i transcendental és la pel.lícula. L'acció transcorre en la ment i en el cor dels protagonistes i es crea l'efecte empàtic que vincula l'espectador amb la pròpia experiència i espera un judici que serà a les postres la valoració de la pel.lícula. Són les percepcions que el director i el novel.lista volen florir en l'interior del receptor. Hi ha un altre estil, les pel.lícules amb final obert. Susciten la discussió, que vosè es faci la història com desitgi, de com l'interpreti a partir del conjunt. Un exemple clàssic és "Harper, detectiu privat" protagonitzada per Paul Newman, Robert Wagner, Lauren Bacall i Arthur Hill. El cinema pot ser la vida, o una projecció de la il.lusió, o un mitjà de confussió on desig i realitat treuen productes del.lirants i no necessàriamnt desagradables. Monty Pyton, Quentin Tarantino o Sam Peckinpah en són els casos més característics.

DESAFIANT LA POR

El merescut descans. I és en aquest temps que aprofitau per llegir tranquilament lo Setmanari que avui vos anim a reflexionar un poc més lluny del que parlàrem en l’anterior edició, on si recordau, tractàrem el tema de la frustració heretada. En resum anticipo que quan les inseguretats es transmetien als infants aquests podien apropiar-se-les i limitar potencialment el seu creixement personal. Hi ha dues categories de por: la sensata i la malaltissa. La sensata és objectiva: por a la mort, al risc extrem, a la malaltia. Un altra cosa són les empreses, somnis realitzables, sensacions controlades. Dit d’una altra manera: la barrera que separa l’estatisme, i per tant el no avanç, aleshores el retrocés, de l’èxit. L’èxit és la sensació objectiva i subjectiva d’aconseguir metes. Qui es queixa d’una realitat i canviar-la passa per no vèncer la por, aleshores vostè pot enganyar-se però la seva salut mental empitjorarà, la seva sana ambició declivarà i aquesta frustració evident en el seu interior serà somatitzada en forma de trastorns psíquics, fòbies i fins i tot afeccions fatals. Quan l’orgull mínim, l’autoconcepte i l’autoestima es van reduint ja sigui forçats per les circumstàncies o per por a no enfrontar-nos a la realitat estam venuts. La joventut aguanta perquè l’energia al magatzem pendent de dispendi és gran, però ja a la mitjana edat, i no en parlem a la tercera determinades correccions són complicades i les depressions greus estan a l’ordre del dia. Engeguin un projecte que les faci il.lusió i no s’escoltin qui les vulguin xafar. Adquireixin coneixements específics i amplïin si són bons en un sector concret. Ningú no li agrairà, només vostè i l’alè de vida que recobrarà el seu interior. Vivim en una societat poc donada a reconèixer els mèrtis dels qui tenim a prop si amb el nostre entusiasme les tornam a mode d’espill lo que ells no han aconseguit. No contin coses a qui volent o sense voler pugui amb el seu negativisme tractar d’aplacar la seva empenta. Confïin en persones que no tinguin res a guanyar ni a perdre amb el seu projecte, i tot i així, transmetin energia positiva i pautes vàlides que encaminin adequadament la seva. A mi de sempre m’havia agradat el pòquer. Fa una setmana vaig participar en un torneig de Texas Hold’em o pòquer descobert americà. Els amics i coneguts no em donaven, per allò dels tabús estereotipats, ni mitja hora en competició. En vaig durar quasi dues. Fins i tot els companys de taula em felicitaren pel bon debut i m’alentaren dient que amb l’après en poc temps puc ser tan competitiu com el que més. Ho deia gent experimentada, amb la determinació clara de guanyar, i l’absència de por en no perdre res que els suposi un disgust. Es basaren en el que veren. Dos dies després ja vaig aconseguir un espònsor. La por limita, amics. Ser fidel a les seves capacitats i esforçar-se per lograr el que desitja dignifica i garanteix superació.

ESCOLES HOSTILS

Bon dia! Conec com a mínim deu mestres mallorquins que travessen circumstàncies difícils en centres educatius allà on es tanca l’accés a fomentar les possibilitats creatives, a la cooperació per optimitzar el funcionament de l’organització, la censura a certs parers i suggeriments pràctics d’utilitat, i es du a terme per part de prefectures d’estudis una vigilància que frega lo reprovable. Avui escriuré un article que versarà sobre les dificultats que comporta coexistir, que no conviure, en una escola que “funcioni” així. Parlem primer de perquè una organització impedeix sense raó alguna les aportacions de nous agents socioeducatius. L’escola com una organització feudal: quan un centre està dirigit per persones únicament orientades a l’exerciment d’un “poder”, de manar a l’escola perquè no les ho permeten fer enlloc tenim un problema perquè interpretaran com una amenaça qualsevol bona voluntat externa que pugui veure, pel fet de venir fresca, aspectes que es puguin millorar, sense pel fet d’oferir un punt de vista diferent i viable, faltar al respecte ni de prop fer-hi als instituïts. El centre escolar com una organització contradictòria: és a dir que sigui públic, però es faci funcionar amb mentalitat d’escola privada o concertada. De manera que els equips directius es fan l’escola seva i donen molt mal viure perquè de vegades arribes a la conclusió que la lògica és un bé en perill d’extinció. El poder fàctic com una eina de justificació de l’injustificable. La veu de mando amb l’objecte d’atacar abans de rebre. Pressionar el personal al punt de fer-li avorrir la feina…almenys per un any. L’escola com un lloc dividit: La suma dels dos models anteriors dona com a resultat un lloc on els comentaris circulen pels passadissos i els professionals es converteixen en il.lustres doctus de la interpretació, sobreviure: bona cara, fixar objectius parcials de temps per motivar-se, tenir alternatives que el reciclin per començar cada dia renovat i no permetre’s acumular energia negativa que derivi en malalties psicològiques, i fins i tot, en somatitzacions de tipus úlceres, fatiga crònica, estrés, pèrdua del sentit de l’humor, conductes compulsives, etc. Com a organització hi ha molts criteris que no permeten parlar d’organització. Els projectes es retarden. El projectes que es duen endavant són els de l’equip directiu i afins, és a dir, sobrevivents servils que fan semblar ingrats aquells que encara tenen un poc de sentit comú i conserven la dignitat. Donar suport a certes afirmacions només pel fet de seguir una pista equivocada de supervivència no ajuda els infants, que són als que hem de servir. Sobreviure és cuidar-se per donar als alumnes tot el bo que tenim, encara que no puguem gaudir del suport a què tenim dret ja que pel fet de ser originals i emprenedors suposem una amenaça que és millor estigmatitzar. Gaudir dels companys que valen la pena. Un mal que només dura un any, o el que es triga en concedir un concurs de trasllat. El poder a certs nivells i amb certes actituds, quan s’enfoca amb finalitats quartants no és intel.ligent, sinó l’evidència que existeix l’oportunitat de ventilar un vell complex d’inferioritat.

TECNOEINES

Ja hem tingut oportunitat de parlar de diferents eines tecnològiques que en cada moment marcaven la pauta. Primer va ser Internet com a interessant recurs de consulta. Després sorgí la possibilitat que la Conselleria va habilitar espais a la xarxa mitjançant el seu servidor dominis afiliats perquè les escoles puguessin afiliar les seves pàgines web. La web institucional podia ser visitada per tota la comunitat educativa de manera que a més d’una opció d’emissió de tot el relacionat amb les escoles els seus projectes i activitats culturals, es convertia en una possibilitat versátil de comunicació, és a dir: bil.lateral, en temps real i actualitzable. L’adreça d’email era la opció d’intercanvi i de suggeriment, a més d’un fenómeno extraordinari: des d’aquell moment alumnes, famílies i empreses podien aportar materials i estar al dia de tot.
Ara, ja immersos en ple any 2009, ja parlam de blogs. Un weblog és una mena de quadern de bitàcora al qual es van anunciant amb una notable periodicitat, notícies, esdeveniments, pensaments, iniciatives…El weblog no ha rellevat a la web a una segona plana a nivell de jerarquia. Sí de funcionalitat. Aviem! La web sempre és el pilar de sostén de qualsevol organització, la .com, .es. info, org…i el Weblog és com un periòdic però pensat com a eina de marketing diària amb possibilitat d’incloure-hi àlbums de fotos, connexió amb fòrums de debat i pàgines recomanades. Els blogs son temàtics. Periodistes, escriptors, treballadors free-lance, professionals mediàtics en general les fan servir per expressar-se diariament. El blog disposa a més d’ un magatzem ordenat per temes i dates dels diferents blogs diaris que l’autor ha publicat. I alhora existeix una relació recíproca, quan hi ha duplicitat entre pàgina web de l’ensenya i blog, i el departament o persona encarregada d’actualitzar-lo té temps i bones idees es pot aconseguir un positiu efecte de cridada i d’emissió.
Les pautes adequades per fer un bon blog són crear la sensació de continuitat, utilitzar una estructura del discurs clarament seqüenciada per prioritats, marcar les idees principals via colors, posició, cursives, negretes. Cercar un equilibri entre text i imatge. Com la millor revista que mai no hagués imaginat, amb colors vius i temes actual.líssims. Convocant iniciatives. Involucrant la Comunitat. Vostè és l’autor.

CRITERIS D'AVALUACIÓ

A les portes de Setmana Santa es planteja una reflexió per l'alumnat. Com es presenten aquelles promeses per vacances d'estiu, aquelles recompenses garantides de rendir adequadament a final de curs? I és que queda encara un trimestre. Fugaç, això és cert i la pressió augmenta per aquells que volen guanyar opcions i duen molt malament lo de suspendre assignatures. I he fet una pensada: les persones que per les seves professions no estan dintre del món de la pedagogia de vegades es poden demanar quins mecanismes seguim els docents per establir un barem que decideixi la nota d'un àrea determinada. Primer avanç que no es res que escapi al sentit comú, salvant les qüestions específiques del modus operandi. De seguida nomenaré cinc punts punts importants que basen la nostra decissió: L'assistència a classe: fonamental per començar a parlar d'assoliment de continguts. No així a l'ensenyament universitari, nodebades a l'Educació Primària i Secundària la presència i la participació són elemementals ja que ens basam en l'observació de molts aspectes del comportament. Corol.lari: no podem avaluar el que no vem. La bèstia negra del segle XXI és l'absentisme escolar als nivells inicials. El comportament: es sotsdivideix en actitud a classe, respecte als companys, als mestres i de cap a tots els elements que integren l'estructura educativa. La seva transcendència es fa més sensible quan més pujam el grau d'edat. En entorns socioculturals crítics la pugna per l'establiment d'una actitud correcta a nivell institucional i els esforços invertits en fer complir un Reglament de Règim Intern conculquen de manera significativa l'observació del rendiment estricte en els continguts. La feina realitzada al llarg del curs i la qualitat. Es fan els deures? S'ha aprofitat realment el que s'ha explicat i treballat a classe?. Arribats a un punt en què un desorde en el primer indicador pot dir-nos que una cojuntura externa al centre afecta aquell alumne i que hem de prendre mesures. Desde parlar amb les famílies fins activar protocols d'assistència social, per no nomenar procediments de denúncia. Si no existeix una coherència entre l'esforç i el resultat cal considerar la possibilitat d'haver d'assignar aquell alumne a un programa de reforç. Com veis, realment humanisme i observació integrats constitueixen l'ABC de la tasca del docent. Una idea falsa és pensar que només s'avalua al final del trimestre. Un fet lamentable és que algunes famílies només es preocupin de venir a parlar amb els mestres quan tot està fet, és a dir, generalment, massa tard.

L'ESCEPTICISME COM A SISTEMA

Bon dia! Una de les coses que no podem permetre de cap mena és que la crisi econòmica ens tregui de dintre la màgia com a poder interior per generar canvi evolució i recursos. L'escepticisme com a constant de vida és el contraart de tot el positiu relacionat amb les iniciatives que possibiliten que les persones millorin la seva situació en els moments crítics. Com a sistema és la negació a l'acolliment fàctic de claus transformadores. L'adaptació és precisament l'obertura a nous modus, tècniques i plantejaments enfocats a millorar l'eficiència dels itineraris de supervivència. Les persones que s'esforcen per nar més enllà del seu microsema i pròpia comoditat fan història, la resta, lamentablement, no. Lluitar pel canvi du implícita la idea de sacrifici de feina, i de vegades de patiment. Quan lluites pel bé comú i ets criticat rebs ingratitud servil. El sistema tracta d'arrossegar-nos a la localització de les iniciatives i les evidències del propi sistema econòmic i social cristaritzen les seves necessitats. Lo contrari és sossegat, però no va més enllà, no transforma. La ment és l'eina principal. Articula la motivació per tots els processos de autoconservació i mimetització/ diferenciament respecte del medi ambient, o infraestructura de sosteniment vital de tipus medial perquè lo cos mantengui sencera i saludable, i a l'hora és la superestructura de sosteniment intel.lectual de tipus final. Dit d'un altra manera, negar l'adopció d'altres maneres de veure la vida i de pensar objectivament eficients i útils, és renegar d'una nova opció per millorar i el que es pitjor: renegar de la responsabilitat, un cop analitzada la idea integralment, de convertir-se en medi actiu de difussió-comunicació coadjuvant a què el nou coneixement ajudi altres persones a reenfocar parcel.les de la seva vida en moments concrets. Això no vol dir calcar de forma automàtica el que se'ns transmet perquè cada espai col.loquial exigeix una estratègia d'adaptació per acomodar el suggeriment a fi que sigui funcional pels destinataris.Quan una persona senata ens escolta atentament i proposa una solució viable, el receptor ha d'estar obert a la comprensió i motivat pel detall que té una persona que possiblement el prioritzi al cost d'oportunitat d'altres coses que li resultarien més rendibles. Les emocions i l'entrega a les persones dignifica i parla de rendibilitat emocional. Valorin aquelles persones que es preocupen per vostè si es troba tancat. No desprecïin com a mínim considerar les solucions oferides. La pitjor crisi, per a sobre de l'econòmica, és la anímica, ideacional i cognitiva. Quan una persona es troba en una situació que no la satisfà, ha de fer balanç del win rate o avantatges ponderats que li reporta la situació que la disgusta i analitzar la correspondència amb el seu Expected Value o valor esperat. Sense canvi no hi ha millores. Sense escoltar difícilment no s'apren. Sense esforç no es prospera. Possiblement l'escèptic no tan sols es troba en standby sinó que a més és un element negatiu i el pitjor és que no n'és conscient. Si un servidor en el rol de docent considerés el fenomend'aprenentatge com unidireccional on només el mestre ensenya i l'alumne únicament aprèn no hi hauria feedback i no hauria estat possible la cada vegada més avançada enginyeria pedagògica molt més desevolpada en el terreny de l'Educació Especial. Si una família només considera el seus fills pel rol de fills que per QUI són, difícilment comprendran les seves demades i les seves inquietuds, per tant complicat que puguin ser una clau de suport vàlida per a ells. L'escepticisme ha de ser un valor intrínsec de les persones, no un us sistemàtic per combatre com a excusa per renegar d'adopar noves perspectives.