Avui tenc intenció de parlar-vos d’un recurs de riquesa nacional que s’ha subestimat força: la producció cultural com a mode de vida que podria ser més generalitzat i menys exclusivista si es sortís de l’estereotip del perfil de l’artista que la societat té arrelat. Un artista és una persona que pensa de forma singular. De vegades pot ser paradigmàtic en els models que ofereix, i utòpic en le visions que per la resolució dels problemes superestructurals propasa. L’art i la cultura en conjunt no són per res unívocs. Vet aquí el seu potencial creatiu i transformador de les conciencies.
La creació cultural té una sèrie de destinataris: El jovent: com les generacions que suren i necessiten orientacions filosòfiques per crear-se un sistema d’actuació i una filosofia personal amb valors. La societat: a la que es tracta com un malalt al que se li recomanen teràpies curatives de diversa índole, moltes d’elles ben fonamentades humanament i fins i tot ben organitzades en la seva lògica interna. Moments de la vida de la persona: a través de símbols que toquen el més sensible de la persona en cada edat crítica de la seva vida. Crítica a l’animisme atribuït a les coses: per insistir en la idea que la felicitat que parteix del consumisme és efímera i buida. L’esperit emprenedor: a través de les manifestacions culturals i artístiques es tracta de despertar en el receptor la seva facció creativa.
La producció cultural planteja visions concretes i àmplies de la realitat mitjançant estils literaris, gràfics, escenificats i mixtos.
Tota producció cultural parteix d’un esperit inconformista i inquiet Un dels fets que inpedeixen el desenvolupament de propostes de desenvolupament és el xoc amb el que contravé els predicats del capital. L’altra és que si l’artista no és VIP ni tan sols se’l considera donant lloc a una situació molt habitual: la castració institucional. Un altre mode és que si el pensador no protegeix bé l’autoria de la seva aportació algun vaina pot adjudicar-se el punt. Es sobreestima el valor dels títols oficials i es desprestigia el més madur dels aprenentatges: la iniciativa autodidacta.
Per tot plegat diria que la producció cultural que tan desperta és a les grans ciutat, paradoxalment a les Illes Balears sembla una moneda de canvi entre persones, un capital, pel marketing i la convicció que es crea en torn a l’artista, més per interessos que pel propi contingut, el qual és trist i ens dóna una visió d’una cultura subdesenvolupada i no tant en crisi. L’artista renomat ha hagut de triomfar fora per tornar amb galons. I sempre s’ha venerat el que ve de fora subestimant el propi. Mai no hi ha hagut un esplendor a les nostres Illes com per poder parlar de crisi. ´I no és estrany. Fomentar la producció cultural en els ciutadans inquiets i crear un mode de vida és crear riquesa en les diferents manifestacions que existiexen. Fer futur i generar des de dintre recursos de fortalesa, així com arguments presents i futurs de projecció social, d’ensenya nacional.
