Estimats filòsofs! Avui m’agradaria parlar-vos del que significa apropar-se a la segona o mitjana edat. Quan vaig començar a tenir el privil.legi de comunicar-me amb vosaltres tenia vint i sis anys. Han passat nou primaveres i la meva percepció, la manera de veure la vida ha canviat ostensiblement. Abans era molt fort físicament i no veia metes, i mentalment la il.lusió marcava la direcció a seguir.
La primera prioritat sempre va ser treure el millor a cada etapa, reconvertint i fent una sàvia i eficient conjunció entre cos i ment segons evolucionen unes capacitats i d’altres van perdent consistència. Aprendre i acceptar que la maduració és un procés marcat per la por i l’indefinit, i lluitar de forma decidida i voluntària per crear circumstàncies, hàbits i referències per sobrecompensar aquests temors. En moltes ocasions La gent mor quan es cansa de viure, o no té motius, fins i tot no éssent-ne conscient. Una de les coses que ens enfebleix és el desgastament professional, no pel que sigui la vocació, sinó per l’ambient de feina, les possibilitats de desenvolupament personal. Pots sentir-te feble, agredit, anar-te enfonsant poc a poc perquè cada dia és igual, de vegades tremendament calcats i sembla que res no canviarà, i el pitjor, sol no canvia si no fem res. Un altre punt crític és la pèrdua progressiva de éssers estimats que majors o per malaltia ens diesen per veure’ns més envant. L’aquí i l’ara ens fan dificultosa aquesta acceptació. Un servidor ja us va contar fa anys que vaig parlar amb la mort de tu a tu i fou precisament la condició física la que em salvà de partir abans del desitjat. L’apenentatge va ser clar. Tempus fugit per una banda, i per altre costat la necessitat de saber fermar els moments presents en curt amb la màxima consciència, força, amor i memòria possibles. Perquè siguin motors de reciclatge de la motivació constants. Si som fidels a la promoció de moments la vida sempre serà un plaer, un estímul per la continuitat. Saber fer-nos acompanyar, sanes afeccions, pautes de salut i descans adequades i una bona dieta que a partir dels 35 comença a ser prioritària per evitar un envelliment accelerat per la impronta dels oxidants. Fer això amb garanties implica una cura personal acorde amb l’edat que tenim. Jo he passat el pitjor any de ma vida. Vaig engreixar 30 qg i passar de ser un atleta a la trista figura d’un cos descompost i un carácter desconegut ple de preocupacions, angoixes i fòbies. Els metges volien donar-me dormideres i no prendre-les per no anar empardalat tot lo dia va tenir com a preu rebentar la bàscula. I sabeu què m’ha salvat? Posar-me noves metes, hipnosi autoionduïda per repescar mentalment les energies i forces que el nostre cos pot guardar del passat, recuperar el gust per la lectura de clàssics i la generació perduda. Estimar més que mai la família, obrir plànol. Valorar i admirar la natura. Reajustar la dieta, retornar a l’esport i pensar en com millorar les marques modificant la programació. Perquè sempre hi ha marques per conquerir i la ment, amics meus, és una eina potentíssima perquè gràcies a la curiositat que es predica d’una acceptació que no resignació, m’han donat una segona oportunitat. És el moment de conquerir noves metes i de canviar el camí per aconseguir els objectius de sempre.
