PANORAMA DESMOTIVADOR

És veritablement desesperant veure com està l'educació secundària en general. La majoria de l'alumnat que no reb a casa un suport manifest a casa, en tots els sentits que suposa una vigilància constant i estricta, pel que fa tant a l'aspecte de la tasca d'aprenentatge, com de l'educació i la disciplina. Com es nota quines famílies saben gestionar la disciplina, i quines ni tan sols tenen idea del que representa tenir un fill. N'hi ha que creen descendència com un costum degut, un model d'imitació generacional sense tenir en el seu haver els ciments bàsics assolits. Aquesta serietat no va vinculada a una qüestió d'edat, sinó a un ser o no ser, tenir o no tenir. Els docents començam a tocar fondo. No hi ha un manual per ser mares i pares, però un sentit comú acceptable, el bagatge experiencial dels veterans que han fet les coses bé i ens poden modelar com un paradigma idoni. Desprovists d'aquell suport institucional efectiu, més al contrari, (massa variable i manipulat políticament), i familiar, hem de patir insults, desficis, vagueria, absentisme, rendiment intel.lectual patètic, violència entre alumnat per manca d'idees i una percepció obscura i nocturna del provenir que aguaita en aquells que, segons els que simplifiquen la nostra tasca de cobrir les seves mancances educatives, vivim com a reis.