DESAFIANT LA POR

El merescut descans. I és en aquest temps que aprofitau per llegir tranquilament lo Setmanari que avui vos anim a reflexionar un poc més lluny del que parlàrem en l’anterior edició, on si recordau, tractàrem el tema de la frustració heretada. En resum anticipo que quan les inseguretats es transmetien als infants aquests podien apropiar-se-les i limitar potencialment el seu creixement personal. Hi ha dues categories de por: la sensata i la malaltissa. La sensata és objectiva: por a la mort, al risc extrem, a la malaltia. Un altra cosa són les empreses, somnis realitzables, sensacions controlades. Dit d’una altra manera: la barrera que separa l’estatisme, i per tant el no avanç, aleshores el retrocés, de l’èxit. L’èxit és la sensació objectiva i subjectiva d’aconseguir metes. Qui es queixa d’una realitat i canviar-la passa per no vèncer la por, aleshores vostè pot enganyar-se però la seva salut mental empitjorarà, la seva sana ambició declivarà i aquesta frustració evident en el seu interior serà somatitzada en forma de trastorns psíquics, fòbies i fins i tot afeccions fatals. Quan l’orgull mínim, l’autoconcepte i l’autoestima es van reduint ja sigui forçats per les circumstàncies o per por a no enfrontar-nos a la realitat estam venuts. La joventut aguanta perquè l’energia al magatzem pendent de dispendi és gran, però ja a la mitjana edat, i no en parlem a la tercera determinades correccions són complicades i les depressions greus estan a l’ordre del dia. Engeguin un projecte que les faci il.lusió i no s’escoltin qui les vulguin xafar. Adquireixin coneixements específics i amplïin si són bons en un sector concret. Ningú no li agrairà, només vostè i l’alè de vida que recobrarà el seu interior. Vivim en una societat poc donada a reconèixer els mèrtis dels qui tenim a prop si amb el nostre entusiasme les tornam a mode d’espill lo que ells no han aconseguit. No contin coses a qui volent o sense voler pugui amb el seu negativisme tractar d’aplacar la seva empenta. Confïin en persones que no tinguin res a guanyar ni a perdre amb el seu projecte, i tot i així, transmetin energia positiva i pautes vàlides que encaminin adequadament la seva. A mi de sempre m’havia agradat el pòquer. Fa una setmana vaig participar en un torneig de Texas Hold’em o pòquer descobert americà. Els amics i coneguts no em donaven, per allò dels tabús estereotipats, ni mitja hora en competició. En vaig durar quasi dues. Fins i tot els companys de taula em felicitaren pel bon debut i m’alentaren dient que amb l’après en poc temps puc ser tan competitiu com el que més. Ho deia gent experimentada, amb la determinació clara de guanyar, i l’absència de por en no perdre res que els suposi un disgust. Es basaren en el que veren. Dos dies després ja vaig aconseguir un espònsor. La por limita, amics. Ser fidel a les seves capacitats i esforçar-se per lograr el que desitja dignifica i garanteix superació.

ESCOLES HOSTILS

Bon dia! Conec com a mínim deu mestres mallorquins que travessen circumstàncies difícils en centres educatius allà on es tanca l’accés a fomentar les possibilitats creatives, a la cooperació per optimitzar el funcionament de l’organització, la censura a certs parers i suggeriments pràctics d’utilitat, i es du a terme per part de prefectures d’estudis una vigilància que frega lo reprovable. Avui escriuré un article que versarà sobre les dificultats que comporta coexistir, que no conviure, en una escola que “funcioni” així. Parlem primer de perquè una organització impedeix sense raó alguna les aportacions de nous agents socioeducatius. L’escola com una organització feudal: quan un centre està dirigit per persones únicament orientades a l’exerciment d’un “poder”, de manar a l’escola perquè no les ho permeten fer enlloc tenim un problema perquè interpretaran com una amenaça qualsevol bona voluntat externa que pugui veure, pel fet de venir fresca, aspectes que es puguin millorar, sense pel fet d’oferir un punt de vista diferent i viable, faltar al respecte ni de prop fer-hi als instituïts. El centre escolar com una organització contradictòria: és a dir que sigui públic, però es faci funcionar amb mentalitat d’escola privada o concertada. De manera que els equips directius es fan l’escola seva i donen molt mal viure perquè de vegades arribes a la conclusió que la lògica és un bé en perill d’extinció. El poder fàctic com una eina de justificació de l’injustificable. La veu de mando amb l’objecte d’atacar abans de rebre. Pressionar el personal al punt de fer-li avorrir la feina…almenys per un any. L’escola com un lloc dividit: La suma dels dos models anteriors dona com a resultat un lloc on els comentaris circulen pels passadissos i els professionals es converteixen en il.lustres doctus de la interpretació, sobreviure: bona cara, fixar objectius parcials de temps per motivar-se, tenir alternatives que el reciclin per començar cada dia renovat i no permetre’s acumular energia negativa que derivi en malalties psicològiques, i fins i tot, en somatitzacions de tipus úlceres, fatiga crònica, estrés, pèrdua del sentit de l’humor, conductes compulsives, etc. Com a organització hi ha molts criteris que no permeten parlar d’organització. Els projectes es retarden. El projectes que es duen endavant són els de l’equip directiu i afins, és a dir, sobrevivents servils que fan semblar ingrats aquells que encara tenen un poc de sentit comú i conserven la dignitat. Donar suport a certes afirmacions només pel fet de seguir una pista equivocada de supervivència no ajuda els infants, que són als que hem de servir. Sobreviure és cuidar-se per donar als alumnes tot el bo que tenim, encara que no puguem gaudir del suport a què tenim dret ja que pel fet de ser originals i emprenedors suposem una amenaça que és millor estigmatitzar. Gaudir dels companys que valen la pena. Un mal que només dura un any, o el que es triga en concedir un concurs de trasllat. El poder a certs nivells i amb certes actituds, quan s’enfoca amb finalitats quartants no és intel.ligent, sinó l’evidència que existeix l’oportunitat de ventilar un vell complex d’inferioritat.

TECNOEINES

Ja hem tingut oportunitat de parlar de diferents eines tecnològiques que en cada moment marcaven la pauta. Primer va ser Internet com a interessant recurs de consulta. Després sorgí la possibilitat que la Conselleria va habilitar espais a la xarxa mitjançant el seu servidor dominis afiliats perquè les escoles puguessin afiliar les seves pàgines web. La web institucional podia ser visitada per tota la comunitat educativa de manera que a més d’una opció d’emissió de tot el relacionat amb les escoles els seus projectes i activitats culturals, es convertia en una possibilitat versátil de comunicació, és a dir: bil.lateral, en temps real i actualitzable. L’adreça d’email era la opció d’intercanvi i de suggeriment, a més d’un fenómeno extraordinari: des d’aquell moment alumnes, famílies i empreses podien aportar materials i estar al dia de tot.
Ara, ja immersos en ple any 2009, ja parlam de blogs. Un weblog és una mena de quadern de bitàcora al qual es van anunciant amb una notable periodicitat, notícies, esdeveniments, pensaments, iniciatives…El weblog no ha rellevat a la web a una segona plana a nivell de jerarquia. Sí de funcionalitat. Aviem! La web sempre és el pilar de sostén de qualsevol organització, la .com, .es. info, org…i el Weblog és com un periòdic però pensat com a eina de marketing diària amb possibilitat d’incloure-hi àlbums de fotos, connexió amb fòrums de debat i pàgines recomanades. Els blogs son temàtics. Periodistes, escriptors, treballadors free-lance, professionals mediàtics en general les fan servir per expressar-se diariament. El blog disposa a més d’ un magatzem ordenat per temes i dates dels diferents blogs diaris que l’autor ha publicat. I alhora existeix una relació recíproca, quan hi ha duplicitat entre pàgina web de l’ensenya i blog, i el departament o persona encarregada d’actualitzar-lo té temps i bones idees es pot aconseguir un positiu efecte de cridada i d’emissió.
Les pautes adequades per fer un bon blog són crear la sensació de continuitat, utilitzar una estructura del discurs clarament seqüenciada per prioritats, marcar les idees principals via colors, posició, cursives, negretes. Cercar un equilibri entre text i imatge. Com la millor revista que mai no hagués imaginat, amb colors vius i temes actual.líssims. Convocant iniciatives. Involucrant la Comunitat. Vostè és l’autor.

CRITERIS D'AVALUACIÓ

A les portes de Setmana Santa es planteja una reflexió per l'alumnat. Com es presenten aquelles promeses per vacances d'estiu, aquelles recompenses garantides de rendir adequadament a final de curs? I és que queda encara un trimestre. Fugaç, això és cert i la pressió augmenta per aquells que volen guanyar opcions i duen molt malament lo de suspendre assignatures. I he fet una pensada: les persones que per les seves professions no estan dintre del món de la pedagogia de vegades es poden demanar quins mecanismes seguim els docents per establir un barem que decideixi la nota d'un àrea determinada. Primer avanç que no es res que escapi al sentit comú, salvant les qüestions específiques del modus operandi. De seguida nomenaré cinc punts punts importants que basen la nostra decissió: L'assistència a classe: fonamental per començar a parlar d'assoliment de continguts. No així a l'ensenyament universitari, nodebades a l'Educació Primària i Secundària la presència i la participació són elemementals ja que ens basam en l'observació de molts aspectes del comportament. Corol.lari: no podem avaluar el que no vem. La bèstia negra del segle XXI és l'absentisme escolar als nivells inicials. El comportament: es sotsdivideix en actitud a classe, respecte als companys, als mestres i de cap a tots els elements que integren l'estructura educativa. La seva transcendència es fa més sensible quan més pujam el grau d'edat. En entorns socioculturals crítics la pugna per l'establiment d'una actitud correcta a nivell institucional i els esforços invertits en fer complir un Reglament de Règim Intern conculquen de manera significativa l'observació del rendiment estricte en els continguts. La feina realitzada al llarg del curs i la qualitat. Es fan els deures? S'ha aprofitat realment el que s'ha explicat i treballat a classe?. Arribats a un punt en què un desorde en el primer indicador pot dir-nos que una cojuntura externa al centre afecta aquell alumne i que hem de prendre mesures. Desde parlar amb les famílies fins activar protocols d'assistència social, per no nomenar procediments de denúncia. Si no existeix una coherència entre l'esforç i el resultat cal considerar la possibilitat d'haver d'assignar aquell alumne a un programa de reforç. Com veis, realment humanisme i observació integrats constitueixen l'ABC de la tasca del docent. Una idea falsa és pensar que només s'avalua al final del trimestre. Un fet lamentable és que algunes famílies només es preocupin de venir a parlar amb els mestres quan tot està fet, és a dir, generalment, massa tard.

L'ESCEPTICISME COM A SISTEMA

Bon dia! Una de les coses que no podem permetre de cap mena és que la crisi econòmica ens tregui de dintre la màgia com a poder interior per generar canvi evolució i recursos. L'escepticisme com a constant de vida és el contraart de tot el positiu relacionat amb les iniciatives que possibiliten que les persones millorin la seva situació en els moments crítics. Com a sistema és la negació a l'acolliment fàctic de claus transformadores. L'adaptació és precisament l'obertura a nous modus, tècniques i plantejaments enfocats a millorar l'eficiència dels itineraris de supervivència. Les persones que s'esforcen per nar més enllà del seu microsema i pròpia comoditat fan història, la resta, lamentablement, no. Lluitar pel canvi du implícita la idea de sacrifici de feina, i de vegades de patiment. Quan lluites pel bé comú i ets criticat rebs ingratitud servil. El sistema tracta d'arrossegar-nos a la localització de les iniciatives i les evidències del propi sistema econòmic i social cristaritzen les seves necessitats. Lo contrari és sossegat, però no va més enllà, no transforma. La ment és l'eina principal. Articula la motivació per tots els processos de autoconservació i mimetització/ diferenciament respecte del medi ambient, o infraestructura de sosteniment vital de tipus medial perquè lo cos mantengui sencera i saludable, i a l'hora és la superestructura de sosteniment intel.lectual de tipus final. Dit d'un altra manera, negar l'adopció d'altres maneres de veure la vida i de pensar objectivament eficients i útils, és renegar d'una nova opció per millorar i el que es pitjor: renegar de la responsabilitat, un cop analitzada la idea integralment, de convertir-se en medi actiu de difussió-comunicació coadjuvant a què el nou coneixement ajudi altres persones a reenfocar parcel.les de la seva vida en moments concrets. Això no vol dir calcar de forma automàtica el que se'ns transmet perquè cada espai col.loquial exigeix una estratègia d'adaptació per acomodar el suggeriment a fi que sigui funcional pels destinataris.Quan una persona senata ens escolta atentament i proposa una solució viable, el receptor ha d'estar obert a la comprensió i motivat pel detall que té una persona que possiblement el prioritzi al cost d'oportunitat d'altres coses que li resultarien més rendibles. Les emocions i l'entrega a les persones dignifica i parla de rendibilitat emocional. Valorin aquelles persones que es preocupen per vostè si es troba tancat. No desprecïin com a mínim considerar les solucions oferides. La pitjor crisi, per a sobre de l'econòmica, és la anímica, ideacional i cognitiva. Quan una persona es troba en una situació que no la satisfà, ha de fer balanç del win rate o avantatges ponderats que li reporta la situació que la disgusta i analitzar la correspondència amb el seu Expected Value o valor esperat. Sense canvi no hi ha millores. Sense escoltar difícilment no s'apren. Sense esforç no es prospera. Possiblement l'escèptic no tan sols es troba en standby sinó que a més és un element negatiu i el pitjor és que no n'és conscient. Si un servidor en el rol de docent considerés el fenomend'aprenentatge com unidireccional on només el mestre ensenya i l'alumne únicament aprèn no hi hauria feedback i no hauria estat possible la cada vegada més avançada enginyeria pedagògica molt més desevolpada en el terreny de l'Educació Especial. Si una família només considera el seus fills pel rol de fills que per QUI són, difícilment comprendran les seves demades i les seves inquietuds, per tant complicat que puguin ser una clau de suport vàlida per a ells. L'escepticisme ha de ser un valor intrínsec de les persones, no un us sistemàtic per combatre com a excusa per renegar d'adopar noves perspectives.