L'HERÈNCIA DEL MEDI

Una de les discussions més freqüents en torn a l’explicació de per què els alumnes tenen uns trets que descomponen les dinàmiques de classe a raó del seu comportament desordenat, de reaccions violentes, de manca de disciplina i d’una escassa motivació i diria capacitat a l’hora d’aprendre, versa sobre si aquests desordres tenen fonament en causes de tipus genètic, o per influència del medi. Segons Rousseau l’infant neix tabula rasa, és a dir, amb bondat i preparat per corrompre’s un cop vagi entrant en contacte amb la raça humana, les seves dèries i paradoxes existencials. Per tant és una qüestió de sort on neixes, les possibilitats econòmiques de la família, la importància que aquesta dóna a l’educació, i com no el seu estat psicològic i la predisposició a ser mares i pares. Però també compta, si no és un cas d’adopció en aquella llar, l’herència genètica com a fet apriorístic codeterminant de les possibilitats límit d’aquell subjecte. Dit d’un altra manera: “si es tests semblen a ses olles”, com diem en bon mallorquí, veient com és la família quasi tot té explicació. Cesare Lombroso i Rafael Garófalo eren dos forenses antropobiòlegs pertanyents al positivisme italià i tractaven de trobar pistes biològiques visibles, tangibles i mensurables a partir de la forma dels cranis, els rostres i el cervell, tant dels homes com de les dones. Arribaren a treure algunes dades basades en coincidències de trets evolutius, i tot i que faci riure, establiren un quadre de tipologies físiques i taxaven categories de del.linqüents que responien en aquests trets amb caràcter general. Avui s’ha aprofundit més a la matèria i amb un sistema de sensors i mitjançant tecnología mèdica-informàtica avançada detecten les reaccions de les àrees del cervell a diversos estímuls. Entre el conductisme i el cognitivisme. Les observacions que realitzam a l’aula i els prediagnòstics són tan sols pressuposicions, que tot i encertades, s’han de confirmar clínicament. Nosaltres, des dels centres escolars només podem atendre a l’herència del medi: tractar de combatre amb tots els recursos possibles els factors socioculturals que influeixen els nostres alumnes motllejant patrons de conducta i reflexions garantistes el millor possible per reduir els efectes del panorama històric immediat, i agafar les referències positives com a proves que val la pena viure amb ordre,organització, pau i cooperació. Educar en valors és un tractament inexcusable a qualsevol persona, independentment de la seva capacitat d’assimilació. Hem d’adaptar els nivells, però no podem ignorar els pilars essencials de la societat civil per parlar algun dia d’èxit social i reducció de la del.linqüencia, la inadaptació i la vagueria professional.

TEATRE I VIDA (I)

Tinc pensat un tema: el teatre com a eina essencial per treballar les emocions, per potenciar la capacitat de transmissió de missatges i de sentiments mitjançant el llenguatge verbal, no verbal i paraverbal. Com diu una bona amiga, companya de professió, na Francesca Quirós: “En primer lloc les persones que ens dedicam a la docència som actors. En segona instancia una veritat categòrica: Millorar en la nostra capacitat d’expressió, en l’acceptació dels altres, passa per donar entrada al teatre com un recurs, un medi autèntic, idoni, a l’objecte de recimentar la relació amb la meva referència directa: l’altre, en sentit estricte i la societat en sentit ampli. Vivim en una societat malalta que sublima en el consum les frustracions i les insatisfaccions que genera un sistema polític i socioeconòmic que mai no pot haver estat enginyat per un humanista. I aquí estam nosaltres, en una Illa enmig d’un mar ple de tensió, de por, d’incapacitat comunicativa i d’isolament en la seguretat que em dona el jo i les meves coses”. I estic amb ella. La tensió laboral, l’agressivitat que generen les lletres pendents, el poc espai vital per desplegar les habilitats i destreses que ens fan singulars, tot plegat un conglomerat de circumstàncies poc propícies per crear un entorn comunicatiu dinàmic, igualitari i pacífic. Es fomenta la mentalitat de club molt pròpia dels estatunidencs quan adoptaren el proteccionisme social. I és bo crear blocs afins, sempre i quan no desconnectin del context que és el món real. Cap reivindicació front la injustícia o el sistema tindrien sentit de perdre contacte amb la realitat. Quan el club d’afins es reuneix per poder departir i posar en el seu cor la problemàtica del món actual neix la raison grund d’una autèntica companyia de teatre. La reflexió sobre la vida és la vida mateixa enriquida amb el subjectivisme del pensador tolerant, del reconstructor que necessita reunir per associació el talent d’altres inquiets per crear una revolució humanista i no esdevingui la seva inciativa com un caprici individual. “La vida és teatre”, ratifica en Gabriel Vera, gran viatjant i present en els grans moviments culturals mundials de l’últim terç del segle XX: “Seria necessari un nou Maig del 68” Diuen els Intel.lectuals que promocionen sense fatiga els valors universals. Vivim un panorama de monòlegs. Les escoltam per separat. Uns desoladors. D’altres envejables. Veure la nostra societat és realitzar un collage de tots ells en un mural que cal observar detingudament sense descans. L’actriu Catalina Solivellas confirma amb la seva experiència que: “el teatre uneix, fa gent, crea nous vincles mitjançant l’intercanvi. Persones que s’embarquen il.lusionades en un projecte comú. Reflectir un segment de la vida amb tota la capacitat d’expressió i del talent provocant en l’auditori la sensació que és necessari que la societat faci un pensament”.

INTROVERSIÓ

El curs 2007/2008 ha acabat pels infants i ja de cara a l'estiu ens preparam per reflexionar junts sobre temes que ens afecten a la vida de cada dia. Avui analitzarem una tipologia de caràcter que pateix molt a la vida. Es tracta de les persones introvertides a nivell sensible. Poden estar setjades per circumstàncies molt variades. Poden ser factors com estar avergonyit de la pròpia família, de la parella, de la vida que es porta, per traumes experiencials, o per complexes físics o ocults. Com accedir a una persona que no s'expressa ni ens dóna a entendre que li ronda per la ment. Aquest caràcter tan hermètic no transmet les preocupacions, ni les emocions positives. Parlen molt poc i el poc que ho fan, pateixen i s'estimen passar més desapercebuts. Un trastorn de la personalitat greu, per absència de personalitat definida, per estar avesat d'anar a remolc pot derivar aquestes persones a crear com a recurs de la seva incapacitat de comunicar-se de manera hàbil i efectiva amb els altres, una nova personalitat aparentment original. I donat que els miracles són escassos cal començar a fer una recerca exhaustiva de quina inspiració ha guiat el nostre personatge a heretar un nou procés d'ésser, noves actituds. Són clonades d'algun model que consideren planament exitós? Responen al consum de drogues? Poden ser moltes i molt variades: des de la creació de personalitats virtuals a les xarxes on qualsevol amb savoir faire pot seduir per internet mitjançant la simple apariència i la mentida governant un inframón molt limitat a l'úll d'aquells que basam les relacions humanes en la percepció donada per la trobada en el mateix lloc i en el mateix temps. Altres drogues són la ludopatia, l'alcohol o les drogues tradicionals i euforitzants, per la sensació de poder i de dominància damunt algo que les acaba creant un nou problema: l'addicció i la pèrdua de control sobre la pròpia vida. L'hermetisme esmentat fa de l'accés a les persones que adoleixen d'aquest problema una tasca força complicada, fins i tot per aquells que es dediquen a la psicologia. Al final la millor teràpia que es pot treballar des del coneixement de la persona és tractar d'acceptar-la tal com és i no obligar-la a sobreactuar ni dipositar en ella expectatives que la puguin frustrar i obligar a emprendre el camí de la tancada, o els que ja s'han esmentat. Acceptació, comprensió i deixar-los que motu pròpio captin la necessitat d'acostar-se als altres.

UN ALTRE CURS AL TALAQUET

Sembla mentida però ja hem escabetxat un altra curs escolar. És quan veus que et fas major. Els infants no acaben mai l'energia i tu vas a menys. De sobte canvïi el xip i em dic que val la pena ser un poc més despreocupat i absorbir part del seu vitalisme. Ens treu de les preocupacions alienants de les que sempre us parlo: hipoteca, crèdits, pressió social, problemes familiars, malalties i demés despròpòsits sempre disposats, a les primeres de canvi, a donar-nos un ensurt. Les avaluacions estan llançades, Alguns centres aprofiten recta final per fer la setmana cultural, preparar dances, obres de teatre, festes, però sobretot un esperit de goig i frescura típic d'aquest temps: platja, piscina, terrasseta, trampó, geladet i vetllades encomiables amb la teva gent. És emocionant recollir amb els alumnes allò que ells han assolit del que les hem ensenyat, i el que hem après nosaltres d'ells i amb ells. Per favor que ningú no oblidi que és un camí que recorrem junts i és igualment pedagògic per àmbdues parts. La complicitat que sorgeix entre mestres i alumnes. I que en direm dels que marxen a l'institut: orla, festa, alegria, tristor i d'altra banda emocions pel desconegut que estar per venir. En Setembre, curs nou, una història diferent. Si sou interins un altre destí, companys nous, oportunitats de conèixer. La valoració més gran que he tret d'aquesta campanya 2007/08 ha estat el bé que m'han tractat als centres que he estat i com he passat gust i honor d'involucrar-me en les seves iniciatives. Aquest estiu ja seran trenta quatre primaveres i el cert és que cada vegada i ha menys coses que em facin saltar i més els detalls que em duen a meravellar-me. El món dels infants és senzill. No podem matar la part nina que tenim a dintre. El resultat d'aquest homicidi en pos d'una malentesa maduresa és mala cara, tristor, negativisme i somatització de malalties. Es pot ser responsable i alhora un xic laxe.

L'ENAMORAMENT

Aprofito d'entrada per felicitar a les parelles enamorades i consolidades. Gaudeixen d'aquest fenòmen dues persones unides per una màgia que supera la química i que es conforma en una realiat poc abundant que privil.legia poca gent. En primer lloc perquè s'han de donar unes circumstàncies molt especials. Han de ser entre aquelles persones. S'ha de sentir en el més profund ja una sensació sobrecollidora de bona, i que per més que diguin, si és autèntic no és només propi dels teenagers. Fins aquí el més complicat. El miracle vé quan ha de confluir en les dues persones, el magnetisme recíproc. Oh! Aquí ja parlam de paraules majors i les doloroses carbasses quan només la tirada és unilateral, o el que tu sents no arriba. Quantes nits escoltant James Ingram, Kenny Rogers...música romàntica deixant volar la imaginació, quanta càbal.la, quantes dificultats i quant talent invertit en un sol.liloqui que sembla minorar l'existència de la resta d'ocupacions i responsabilitats que semblen mecanitzar-se perquè l'amor que encara no s'ha concretat en l'altra persona, o si, ens confereix una energia descomunal que així com ens enalteix ens destroça a punt de calar en els ossos i deixar-nos com a buits. L'amor tot ho dóna, i tot ho lleva. No cal parlar ja de l'atracció fatal, l'encontre furtiu o perdonau el terme: "l'enconyament". Si hi ha mutualitat el difícil és conservar, sobretot en una societat feta a la mesura de l'individu on les opcions d'oci i varietat estan tan a l'abast. Cada cop ens costa més ser tol.lerants amb l'altre. Una de les cribes més difícils de superar és refer-se de les ensopegades amb moral i pensar que en la mesura que cada persona és un món, tancar les portes a tal consideració ens pot suposar perdre noves i excel.lents oportunitats. No s'afeccionin els dolguts a una experiència concreta i s'hi donin o no veuran passar lo nou. Ampliau plànol. l món és més gran i també ens hem d'estimar, és clar, en la mesura justa. Amor no és perdre lo que ets encara que ho donis.Amb el pas del temps de sol.litud ens anam ensenyorint i ens costa rompre amb els costums que ens hem marcat, ens donen seguretat i equilibri en una limitada supervivència resignada a la recerca constant, o a l'hermetisme anímic de l'autosuficiència. I creïs-me que totes les opcions són respectables. Si teniu hobbies, ànim per conèixer gent nova, estudiar, llegir, viatjar, en definitiva, capacitat i ànim reconstructiu aprofitareu totes les oportunitats que ofereix la vida i les magnífiques persones que transiten per ella i a les que no podem perdre detall. Això, o Bonjour tristesse i veure com el cor s'apaga, i amb ell, l'humor, la força moral, l'esperit. Mala dinàmica. Un proverbi indi diu que si persegueixes un ombra mai la prendràs, i si la defuigs et perseguirà. L'amor no ha de notar que el cerques. Enhorabona als enamorats i noves energies als expectants!

UN SEJORN INTERESSANT

Bon dissabte! estacionam per una setmaneta el Sinedie per gaudir de les satisfaccions que ens poden abrandar aquestes vacances de Setmana Santa. Sempre he dit que qui s'avorreix és perquè no amplia les mires a tota quanta activitat ens pot meravellar. En ocasions, ser animal de costums és més un inconvenient que un avantatge. Els costums ens donen seguretat, però són un llast si per inseguretat davant el nou declinam noves oportunitats. Un servidor és que com molts escriptors és rar, singular. Que consti que no signific ser millor que ningú. La nostra consistència a la vida depèn de la creació de noves emocions per rompre els efectes perniciosos d'una hiperrelaxació que ens embota. Un dels meus lemes, de creació pròpia, diu així: " quan més em perdo en allò que els demés diuen sensraó, millor em trobo". La ment i l'organisme responen a una complexa i alhora senzilla maquinària: uns hàbits mínims per funcionar amb ordre, i un relatiu desordre per estimular-nos. Els períodes vacacionals són ideals per fer un sejorn a qualque lloc de les Illes Balears que no hàgim visitat mai, per conèixer altres autonomies i països originals. Gent nova, cultures màgiques. Aquestes festes he optat per fer la "ruta de pedra en sec", recorrent la Serra de Tramuntana i descansant en refugis. La gent és molt aguda. Sempre saluda, està disposada d'ajudar i pots dial.logar amb desconeguts amb els quals acabes descobrint alguna afinitat inesperada. Tots tenim els nostres amics instituïts, però res no ens priva d'enriquir-nos coneixent altres filosofies. Endemés, és una opció ideal per fer salut, trobar un equilibri personal, i una pau a la que no estam avesats dintre de les exigències que la feina i la pressió social no ens permeten a diari. Educar el jovent en el coneixement del medi és una proposta garantidora de què creixeran amb un patró correcte. També es pot fer sol al més pur estil peregrí. A l'aventura! La vida és impacte, estímul i creació voluntària d'oportunitats i d'escenes.

CRISI EDUCACIONAL

CRISI EDUCACIONAL.

Bon dia! Ens trobam a poc temps de tancar la segona avaluació. Enguany Setmana Santa ha vingut prest i les conductes disruptives, amb una primavera avançada, també. No sé si dir motiu del canvi climàtic, o que evidentment el clima ha canviat. La presència de la calor crea inestabilitat, manca de concentració, agitació, i per tant la necessitat de sobrecompensar aquests desarrenjaments conductuals amb mesures disciplinàries més pròpies dels habitualment calorosos mesos de maig i de juny, que no de febrer, com ara fa poc. No costa deduir que el rendiment acadèmic davant aquestes acceleracions hormonals causa de factors climàtics asincrònics i desestacionalitzats es veu sensiblement afectat. Tal fenomen s’afegeix a tots els aspectes de què sempre parlam: consumisme, mares i pares que treballen, hipertròfia de lo audiovisual versus la lectura i el potenciament de la memoria. Com molts de ciutadans no vaig poder estar de veure el Debat entre els dos vigents candidats a la presidència del govern espanyol. Fluixets. Personalment tinc clar que sóc non adscriptum pel que fa a una inclinació manifesta. Avui no es fa política. Es Polititza. Els valors, els deures i les obligacions que ens afecten a tots com a ciutadans, persones humanes i administrats són clars i realment sempre he pensat que els polítics i les campanyes són més un circ que altra cosa. Uns critiquen els altres i els altres a uns. Sobre tan lamentable panorama ja en vaig parlar l’any anterior per les autonòmiques i em confirm en la postura. El trist és que realment decideixin algun vot. No debades el Senyor Rajoy va ser l’únic que va tractar amb fermesa la importancia de la crisi educacional i institucional pel que passa l’escola espanyola. Insistí en la importància que l’alumne sigui alumne, i el professor, una autoritat, com a base essencial per entendre un model educatiu pròsper allà on l’alumnat, les famílies i els docents caminin de la mà cap a un veritable aprenentatge i formació de qualitat. El nivell del currículum s’estavella espectacularment. El fracàs escolar s’ha disparat de forma alarmant. Com poden passar alumnes de curs amb quatre àrees suspeses? El vigent president del govern no va saber que respondre. Desvià la qüestió. Un servidor ja fa temps que us en parla. La Immigració que no aporta amb treball i voluntat d’integració ens costa diners, temps irrecuperable, atenció excessivament diversificada, serveis i descapitalitza el país. No ho diu un de dretes, sinó un docent que veu el que passa cada dia. Un polític que creu més en la gestió que en l’enredament de les ideologies entorpidores. Un escriptor realista, que viu en aquest món, a les Illes Balears i de moment a Espanya. Un testimoni que el país s’enfonsa i la gent no reacciona mentre tengui diners que gaudir o defugint la realitat evitant ser crític no arribant a la conclusió que res no és etern. El tresor es buida. Los argentins ho saben.

RELIGIÓ REQÜESTIONADA

Últimament s’està tornant atacar la Educació Religiosa Escolar per un motiu totalment infundat, i que prové d’una imprecisió en la formulació de la llei pel que fa a l’abordament de l’alternativa, en trànsit d’entrar: Educació per a la Ciutadania. L’escola és precisament un fenomen sociocultural, i alhora un espai físic allà on hi cap tothom amb coneixements interessants que ensenyar. És més, un acord signat entre l’Estat i la Santa Seu l’any 1979, i l’observança Constitucional als Drets fonamentals a la Carta Magna aprovada, promulgada i entrada en vigor l’any 1978, reconeixen el dret actiu de les famílies a optar per que los seus fills estudïin religió catòlica als centres escolars, o l’alternativa. Quan un servidor i els seus quintos anaven a escola, qui no estudiava religió, feia ètica amb els tutors. Amb el passar del temps i l’eufòria catalanista, independentista i la consegüent dèria contra la religió, va convertir els docents més exaltats en vagues refrenats per una causa que les agermanava. Les classes d’ètica que servien en un principi per transmetre valors civils, es convertiren en temps d’estudi assistit, zona horària per avançar deures, una hora més de plàstica, i per alguns pseudoprofessionals, per manar feines els alumnes mentre llegien el diari. No les hi vagin a dir ara que s’han d’esforçar, és més còmode atacar. Un escapisme absurd a una cosa que no constitueix d’arrel un problema real. Els anticlericals recalcitrants començaren a retreure la Guerra Civil espanyola, i les bestieses escomeses durant la dictadura franquista. Vaga a la funció ètica en nom de la protesta! Des dels polítics demagogs en la recerca de vots ràpids, fins directors de cinema que han aprofitat el filó d’un moviment que clamava la llibertat davant la pífia conservadora de 2004, fins tots els que deien que amb la nova entrada el país aniria bé. Ningú no pot negar la Història, però tampoc reconèixer l’oportunisme que encén i divideix organitzacions i claustres escolars. En ocasions he parlat d’Espanya i de Comunitats Autònomes associades, com aquelles que desitgen la independència, i pel comentat em reforç en el parer que no es pot retenir ningú a la força de pertànyer a un grup socioeconòmic. Però una cosa no té res a veure amb l’altra: Per compte no existeixen catalans, valencians, bascos i galegos nacionalistes creients? Què tindrà a veure nacionalisme amb fe? El tema no és atacar la Religió, sinó crear un fons de recursos didàctics basat en els drets civils i polítics. No suposa un greuge comparatiu, i es treballa bilateralment a dues línies: confessional i no confessional. La bona ciutadania és indistinta a la creença. Molt a pesar d’alguns la religió és un fet antropològic que no es pot desvincular de la història del pensament de les civilitzacions.

LA MAÇONERIA

La Maçoneria es una d'aquelles realitats malenteses que ha estat castigada al llarg del temps. En ocasions la veritat pot constituir una amenaça pels diferents poders de fet, precisament per la força dels valors que propugna. Tot i que la Maçoneria com a moviment consolidat a nivell de Lodges o Lògies es fixà a Anglaterra allà pel 1783. La Maçoneria és una filosofia espiritual iniciàtica. Les Lògies són les escoles. Ja abans de Crist, allà pel 1016, quan Salomón, fill del Rei David va ordenar construir el colosal temple i des de l'antic Egipte ja constaven documents i testimonis arquitectònics on es demostrava que existien tècniques secretes per aconseguir efectes constructius espectaculars. No eren àmpliament difoses, es transmetien mitjantçant un llenguatge propi i amb el temps la Maçoneria anà avançant cap a la construcció de grans catedrals arrel de les ciutats més importants del món, i en l'àmbit de les idees, ja es parlava de llibertat, igualtat i fraternitat temps abans de la Revolució Francesa. D'aquí es desprenia la gran amenaça. Les lògies s'organitzen en el que s'anomena graus: que pel que fa a les seves funcions vindrien a ser mestres, administradors, secretaris i procuradors, i a les postres, tots entre ells, companys. El maçó en sentit individual i col.l.ectiu es mou per un esperit que supera el corpori. Gaudeix, tot i que es varen perdre documents importantíssims per por que caiguéssin en males mans, de tenir en el seu conèixer les claus que mobilitzen el món. S'ha acusat el moviment de sinistre, diabòl.lic, de venir d'un altre planeta, d'influir definitivament en les decissions polítiques i econòmiques més importants. No renya amb la religió, car parteix bil.lateralment del sufismne i del judaisme. La part sufí es va anar occidentalitzant quan l'adoptaren els templers en temps de les Croades. A les lògies no es permet parlar de política ni de religió. La maçoneria presenta uns rituals propis amb base als quals s'han derivat múltiples interpretacions per fonamentar el rebuig. Ja el General Franco va perseguir el moviment maçó perquè havia intentat entrar-hi a través d'una persona influent i la part d'origen sufí li recordà les escomeses al Sàhara abans de venir a Espanya i imposar la dictadura. Tal negativa, que Franco es prengué amb susceptibilitat, incità una persecució sense treva. La maçoneria és un font de cultura que ha tingut il.lustrats notabil.líssims com Isaac Newton. Física, esoterisme, alquimia, arquitectura, valors humans, pensament, investigació i recerca. Es diu que la Revolució Francesa va ser impulsada per aquesta misteriosa associació. I que dels grans esdeveniments relacionats amb el coneixement al llarg de la història cap no escapa a la seva vinculació. Avui s'ha fet transparent quant al caràcter secret dient: "non possumus" no podem car ni existeix secret algun. S'han fet conferències des de dintre per donar a conèixer-la i simulat rituals oberts al públic. Si desitjau ampliar coneixements, s'ha publicat un nou llibre que parla no des de l'angle detractor. Dos Maçons d'alt grau: Blacksge i Rios ens ho conten tot a: " La verdadera Historia de los Masones" Va bé per desmitificar, per conèixer la història que no es dóna a les escoles i que al meu judici no aniria malament incorporar.

UN JOVENT COMPLEX

Aquest article va dedicat en aquelles famílies que pateixen els embits d’un jovent desorientat com és el d’avui. Sobreequipat materialment i desaprofitat en valors. Significa aquest desaprofitament de valors que no se’ls hi hagin inculcat amb carácter general? Ni de prop fer-hi! Un tema és l’esforç que fan mares i pares per anar laborant un projecte educatiu idoni, i l’altra com juga la seva baça el context social de referència immediat a l’adolescència: companys d’institut, de fora de l’Institut. Paradigmes perillosos perquè ataquen els punts febles amb gran habilitat i suposen un enfrontament evident de consciència en una estructura mental, ja de per sí esvalotada pels múltiples canvis que es produeixen en ell. Controvertit escenari que constitueixen un cos i una ment puberal. Una personalitat que no s’ha acabat de definir, dirigint el primer atac contra la familia. És el paper del líder de grup, una secta, o de banda urbana qui estableix les regles i capta adeptes neutralitzant la seva opció de triar lesionant l’amor propi. Aquest paper de líder també es pot donar no tractant-se d’un líder de banda ni grup pseudoideològic com és típic. També es pot ocultar de forma delicada en extrem sota l’aparença del desdibuixat tern entre sexualitat emergent i amor (?).Es dona en jovent fort de caràcter, i inhibit que no es deixa dominar. Tots hem estat atrapats almenys temporalment condicionats, influenciats i manipulats moralment sota l’habilitat d’algú que ha sabut utilitzar la nostra culpabilitat i els nostres principis, servint-se dels instints: la zelosia hipertrofiada, la idea de crear una familia…Tant en joves com en al.lotes és típic el somni romàntic consensuat de fugir dels fermalls ( família, escola, idees imposades, estructura socioeconòmica).Sempre hi ha un gran damnificat en aquest somni imposible: l’adolescent més condret, amb més valors, el que pateéix tal desestructuració perdent de manera contingent, i amb un orgull autosentit, d’haver-se desfet del lligam familiar. La protesta. Ja no sóc un nen. “Tinc personalitat, somnis, puc treballar de qualsevol cosa. L’important és l’amor”. Personalment, ja ho dèia Nicola di Bari l’any 1970: “vagabondo, vagabondo qualque santo mi guiderá”. Aquest santo seran la família, els amics, o fins i tot, un inspirat despertar realista, producte de la maduració que li farà veure al desorientat que és hora de tornar a casa i reconciliar-se amb aquells lligams que l’allunyaren, no tant del que feia sentir-lo fermat, sinó d’aquells que se l’estimen incondicionalment. Conec dos casos de possessió. Un en curs, el tractament és del.licat. L’altre, un servidor, yesterday when i was young. Per aquest motiu puc parlar amb coneixement de causa. Els valors, la familia i els amics són un camí de retorn que es manifesta indefectiblement perquè el projecte era noble, i el pastat de primera qualitat

INDUSTRIA HUMANA?

Escola sinedie ha tornat, i amb ell l’exigència i el compromís d’un espai, que com Filosofia Social, no pot passar pel lector com una lectura superficial, sinó més bé crític, argumentat i de denúncia pública, com és el cas d’avui. Ja sabeu que cada any us faig una reflexió sobre el poder fàctic que va adquirint la premsa rosa a la nostra societat. Primer i clar: aquest fems de pseudoperiodisme tenia un sentit, per dir alguna cosa, quan entretenia les persones amb poca ocupació la vida de la jet set. El joc de l’exclusiva i el personatge famós. Per tant hi havia un respecte. La gent tenia de què parlar i sublimar-se amb la fantasia de vides que no les hi eren pròpies, però bé, tot distreu. El problema és que avui aquest fenomen, no content amb vendre revistes, ara més que mai copsa els mitjans de comunicació, perquè les audiències s’han disparat. La dimensió de l’escàndol és que no contents amb els personatges d’entitat contrastada, ara el terme famós s’ha desvirtuat. Qualsevol que sigui capaç de fer una animalada és avui dia famós. Amb capacitat d’anar contra la moral, l’ordre públic, amb actituds difamants i fins i tot amb suport incondicional dels mitjans que s’hi nodreixen a la seva costa està legitimat pel factum per atacar institucions públiques, persones i sensibilitats. És la nova industria humana. Jo diria TERRORISME MEDIÀTIC. Quan la realitat supera la ficció el mal ja no és fantasia, ni pel.lícula; quina humanitat la d’avui que no conceb l’existència sinó en negatiu? Una dualitat existencial: treballar l’ordre i gaudir del desordre. Una industria que creix a base de la bogeria del resquici més feble d’una personalitat distreta en el cansament, producte de la frustració de la realitat laboral. El poder visceral del reality show. L’últim esdeveniment que considero d’una gravetat extrema és el cas del senyor de Peñafiel. Què li hauran oferit a un personatge respectable per humiliar-se al punt de fer d’una vendetta personal contra la Casa Reial, un desacreditament que compromet la Monarquia? Les institucions han d’estar per damunt de les persones per sobreviure i garantir un sentit. A les darreries de l’any 1999 tothom tenia una por escènica a l’entrada del 2000. Les sectes més afamades aconseguiren desplomar ingenus nous rics, construir búnquers sota la terra, l’efecte 2000…Quanta bogeria! Quan em demanaven un any abans si tenia por, vaig declarar amb fredetat: “ l’holocaust que vaticino pel nou segle és un canvi d’ordre, la caiguda dels valors més importants, l’atac a les institucions, l’inici d’un caos que no veurà final fins que no hi hagi víctimes”. I així va éssent, com a gegant que avança amb passes de gat. El nou segle, si no ens hi posam i deixam que el mòrbid ens tregui de la monotonia, pot significar un merescut cataclisme causa de no apreciar l’ordre, la seguretat ni els organismes politics i socials que la intel.ligència col.lectiva va consensuar per progressar en el camí de la pau i de la justícia.

FORMACIÓ D'ADULTS

Bon dia! Avui em desvïi un xic de l’escola d’Educació Primària i els Instituts d’Educació Secundària, i pas a parlar-vos una mica del que representa per a un docent un canvi de sentit, tant personal com metodològic. En primera instància la preparació d’adults pot ser tant reglada com no reglada. En segon ordre cal considerar l’orientació específica d’aquells estudis: persones adultes que volen obtenir el graduat escolar, la ESO. Persones que es preparen per accedir a la Universitat o ja hi són i precisen un reforç concret. Treballadors d’una empresa que requereixen un coneixement particular de base per exercir la seva tasca o professió, o demandes de les empreses a organismes públics i privats de formació que ofereixen serveis acadèmics a la pròpia empresa per anar reciclant el personal. L’entrada d’Internet, les xarxes i la transformació del sistema burocràtic han suposat una eclosió radical i molt present en poc temps del savoir faire de l’empresa i dels treballadors. No podem perdre ritme. Els canvis indiquen que avui la persona ha de ser 4x4: un poc d’excel, base de dades, rapidesa i claretat en la navegació, nocions bàsiques de màrqueting i de vendes, intuició aguda, una noteta de finances, un poc de disseny web, dominar el correu electrònic com a eina d’eficiència i estratègies de comunicació en una era que rau entre lo digital i el poder clau de la Informació. Una maquinària intel.lectual jove no aprofita tot el que atresora perquè la pròpia joventut, el caràcter particular de la societat ociosa i la inexperiència la fan dispersa. Una persona adulta és un cúmul d’experiències i víctima de la dispersió igualment perquè molt de factors de tensió i de responsabilitat limiten cojunturalment el seu potencial. La negativa a voler fer un esforç, el cansament de les obligacions diàries, la manca de fe en el sistema que el compromet i li exigeix, front a valors positius com saber aprofitar el temps, la maduresa, la claretat d’expressió, l’eficiència i la força de la resolució. Amb adults no parlem de problemes de disciplina, però si en ocasions d’alguns majors de qüestionar per costum alguns aprenentatges perquè sigui una raó de salvació per tal de no reconèixer que s’han de reciclar. Els adults en general volen aprendre, saben com fer-ho, tenen les idees clares, expressen les seves preocupacions i angoixes, comparteixen i s’ajuden amb els companys, et fan veure que pots estar equivocat. Assisteixen a classe i no són disruptius. També se’ls ha de conèixer, ser subtil i de vegades clar i llampant. Es una errada tractar-los com a infants, però també ignorar que com tothom necessita ser escoltat i atès, que es proposen metes, i que l’escola és per a ells un acompanyament al desenvolupament, no tan sol professional, sinó també personal.

EL RITME

Aquest escrit va adreçat als alumnes com aprenents i a mares, pares i docents, com un esquema temàtic que estructura un tema tan important que de vegades es simplifica. La vida en sí mateixa és captació i producció de ritmes. Seguir la sintonia, desacompassar-se, o crear un propi ritme adequat. L’estrés ens sotmet a portar un ritme que accelera les nostres accions per a sobre del ritme d’assimilació mental i fisiològica. Robar hores de son al cos, fer feina compulsivament, no prendre descansos estratègics, no prendre aire i fer feed-backs, ens van desconfigurant el programa interior convertint-nos en autòmates que perden la noció de tot aconseguint l’efecte contrari: rendir poc, deixar de servir per la feina, agreujar el carácter, perdre la motivació i allunyar els bons amics. El tercer cicle d’Educació Primària és un bon marc on els alumnes ja capten a casa el ritme que es porta: sossegament, o nerviosisme. Reflexió, o pel contrari, crits, empentes i poc mètode. Tota persona té un ritme natural. Consubstancial a la nostra personalitat. Saber trobar-lo, i per part dels altres, respectar-lo i saber on rau el límit constitueixen la pedra angular per optimitzar el rendiment i lograr que les expectatives siguin equilibrades i no lesives al punt de crear pressió. Com a mestres hem de conèixer l’alumnat i adaptar el currículum en funció d’aquest ritme personal. No aprofundir en aquest nivell, no consultar els AD, AL i PT ens pot conduir a prejutjar i condicionar negativament aquell infant. Us parlaré de les variables que intervenen en la Unitat Didàctica que en l’Educació Física tracta l’expressió corporal des de la base constitutiva del ritme. El ritme és pura percepció i diàleg amb el medi ambient. La primera orientació de confirmació que l’exterognòsia o coneixement del referent extern com a pista que la pròpia conducta i autoeducació van per bon camí, són una adequació de la resposta donada al temps idoni que suggereix la prova a nivell estàndar. Parlam d’ajustament o tempo: quina relació existeix entre el rellotge intern i la proposta donada? En segon lloc l’espai i el temps, com a condicionants elementals per entendre una seqüència rítmica o punt constant que es pot donar a diferents llocs i velocitats, i d’aquí que sigui important dissociar conceptualment, ritme de velocitat. En últim lloc cal treballar la coordinació global i segmentària (òcul-pèdica-òcul manual) ja que en augmentar la velocitat s’incrementa la dificultat. La memòria és el pressupost Basic juntament amb els sentits: la primera manté el ritme, els segons regulen l’acció psicomotriu. La fatiga disminueix la capacitat de sostenir un ritme a temps prolongat si la velocitat és elevada. El ritme és hàbit i una pauta apropiada de viure saludablement és conèixer el nostre ritme natural.